El temps nostre és el demà

Ara sí que el camí de la inde­pendència, ine­vi­ta­ble­ment, s’ha des­do­blat. Cinc anys després dels fets d’Octu­bre, que van fer vibrar el poble, que van fer tre­mo­lar les mura­lles de defensa de l’Estat opres­sor, el tsu­nami català s’ha encal­mat a les ribes de l’estany de l’auto­no­misme. Han estat anys d’acu­mu­lació de for­ces i de peti­tes i no tan peti­tes con­ques­tes en temps de dic­ta­dura i en temps de democràcia nove­lla i imper­fecta. Cinc anys per ata­car el cim i cinc més per fer un des­cens atro­pe­llat fins al camp base, on havíem rea­gru­pat un cin­quanta dos per cent de for­ces que, ara, amb esti­res i arron­ses, comença a discórrer per dos camins dis­tints i que sem­blen opo­sats. El resul­tat és un desànim gene­ral, una enra­rida tris­tor, com la dels dies gri­sos de tar­dor, com la bui­dor de la vila morta amb els cafès deserts de la cançó del nos­tre can­tat de Per­pinyà, en Jordi Barre, quan diu amb la fe dels resi­li­ents, que el nos­tre temps és el demà.

Ara, ana­lis­tes, ter­tu­li­ans, opi­na­dors, estra­tegs al cap i a la fi, es tro­ben en la neces­si­tat de fer espe­cu­la­ci­ons sobre els movi­ments tàctics d’uns i altres par­tits i enti­tats, de dins i de fora, i n’hi ha que s’atre­vei­xen a fer valo­ra­ci­ons més d’un cop deni­grants, que ence­nen les xar­xes soci­als. No seré jo qui m’hi apunti, mal­grat que soc dels qui cre­uen que el procés d’inde­pendència no serà un camí de roses i flors. No hi ha roses sense espi­nes i, tot i vigi­lant, de vega­des surt també la sang. Jo m’afirmo, com crec que fa moltíssima gent, en el desànim resi­li­ent, i alhora soc i seré resis­tent en allò que fins ara ens ha donat el prin­ci­pal ali­ment: les urnes i els vots. Crec i vull poder seguir cre­ient que aquesta vegada el movi­ment per la inde­pendència ha vin­gut per que­dar-se i que la gran majo­ria dels desa­ni­mats resi­li­ents serem prou con­tun­dents i tos­suts per man­te­nir i ampliar els colors inde­pen­den­tis­tes a les ban­ca­des del Par­la­ment.

Què facin uns i què facin d’altres ha de que­dar en el res­pecte a la lli­ber­tat d’expressió i d’opció. Entre els inde­pen­den­tis­tes no ens podem asse­nya­lar ni com a herois ni com a traïdors. Res­pec­tar la lli­ber­tat també implica res­pec­tar i con­si­de­rar els camins que empren­gui cada força. Els que ens apun­tem a la gran majo­ria de desa­ni­mats resi­li­ents també seguim cre­ient en la neces­si­tat de refer la uni­tat. Sovint hi ha qui recorre a l’argu­ment de les majo­ries silen­ci­o­ses. Aquest no és el cas de l’inde­pen­den­tisme. La gran força del procés ha estat la uni­tat de les mobi­lit­za­ci­ons, cer­ta­ment cla­mo­ro­ses. Ara, resta la per­sistència dels res­sons i dels records pre­gons dels fets d’Octu­bre, que ja s’han afe­git a la memòria col·lec­tiva de tres-cents anys d’opressió. La calma de fons res­sona igual de cla­mo­rosa.

No em puc empas­sar que espa­nyo­lis­tes cons­pi­cus i cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes mal dis­fres­sats ens vul­guin fer creure que els inde­pen­den­tis­tes vivim enga­nyats pels nos­tres polítics. No deu ser que ens volen enga­nyar amb aquesta mena d’argu­men­tació nega­ci­o­nista?. Els nega­ci­o­nis­tes dels drets per­so­nals i col·lec­tius dels pobles solen tenir interes­sos ama­gats. Es neguen geno­ci­dis, el canvi climàtic, la pobresa de casa i de les migra­ci­ons. I per quina raó oculta ens volen negar la sim­ple pos­si­bi­li­tat de ser inde­pen­dents?.

És per una raó sem­blant que no ima­gino que els polítics de l’inde­pen­den­tisme puguin ara, en la bifur­cació de camins pro­pis, asse­nya­lar-se enga­nya­dors els uns dels altres. Si això comencés a pas­sar amb noto­ri­e­tat sovin­te­jada, pot­ser també cal­dria pen­sar, a l’inte­rior dels par­tits, a sepa­rar el gra de la palla. Des d’ara i molt pos­si­ble­ment per molt de temps, la política cata­lana mar­xarà des­do­blada par­la­mentària­ment. Les dife­rents opci­ons sabran com jus­ti­fi­car-se dels seus encerts i resul­tats. Però també esta­ria bé que no jus­ti­fi­ques­sin els des­en­certs o manca de resul­tats sobre els actes dels altres i molt menys que cas­ti­gues­sin psi­cològica­ment a la gran majo­ria dels desa­ni­mats resi­li­ents que seguim pen­sant en el camí de la uni­tat quan es pugui, però com més aviat millor. Perquè el nos­tre temps sigui el demà. I que tots i totes ho puguem veure.