Madrid és una festa

En una nova para­doxa de la nos­tra cul­tura, Palau i Fabre s’estre­narà a Madrid. Fa uns anys va ser a Palerm, però la cor­rua de tea­tres públics de Cata­lu­nya sem­blen tenir aversió als dra­ma­turgs cata­lans, espe­ci­al­ment als que no són de la corda (cor­deta) del tea­tre de baixa inten­si­tat que es repre­senta als grans tea­trots públics, tea­tre de la sub­venció, clem­bu­te­rit­zat o mimètic de les tele­no­vel·les nos­tra­des. Els clàssics con­tem­po­ra­nis, Pere Quart, Espriu, Pedrolo, Brossa o Palau i Fabre, amb comp­ta­go­tes.

Per aquest motiu, l’estrena al Tea­tro Español de Madrid de Don Juan, príncipe de las tini­e­blas, diri­git per Her­man Bonnín, amb una com­pa­nyia de 17 actors, és un gran esde­ve­ni­ment, i, a més, una mena de justícia històrica, veient que tea­tres impor­tants de fora valo­ren el que els ofi­ci­als d’aquí no són capaços de fer, uns tea­tres capaços de cas­ti­gar-nos amb adap­ta­ci­ons de novel·les que són una autèntica tor­tura.

Don Juan, príncipe de las tini­e­blas és una versió lliure de les cinc peces del cicle de Don Joan, super­vi­sada pel mateix Palau i Fabre. Aquesta gran pro­ducció ha sigut el resul­tat de la coo­pe­ració entre Bonnín i i Mario Gas, direc­tor del Tea­tro Español, el tea­tre muni­ci­pal de Madrid, tots dos ena­mo­rats de l’obra de Palau i Fabre. Gas va conèixer Palau a mit­jans dels sei­xanta a la cúpula del Coli­seum, on el poeta feia una con­ferència sobre Anto­nin Artaud, que havia trac­tat durant els anys a França. Bonnín ha sigut un dels escas­sos homes de tea­tre que ha repre­sen­tat les obres de tea­tre del poeta alqui­mista, on es con­cen­tren alguns dels millors moments de la seva lite­ra­tura. Palau ha cre­gut i ha vis­cut el tea­tre apas­si­o­na­da­ment i molt del seu pen­sa­ment i de la seva millor poe­sia els tro­bem en aquests tex­tos gai­rebé secrets, clan­des­tins fora dels cer­cles íntims dels incon­di­ci­o­nals.

En el marc de la Fun­dació Palau, de Cal­des d’Estrac –no us per­deu una visita un cap de set­mana–, el seu direc­tor, Josep Sam­pera, ens va con­vo­car per expli­car-nos tant l’estrena de l’obra a Madrid com les acti­vi­tats en paral·lel, una gran expo­sició i un cicle de con­ferències que l’Ins­ti­tut Ramon Llull ha orga­nit­zat al Cen­tre Cul­tu­ral Blan­querna de Madrid. Per part del Ramon Llull, Josep Bar­galló es va mos­trar con­tent que el pri­mer gran desem­bar­ca­ment del Llull a Madrid fos amb Palau i Fabre: “Madrid ha de ser un dels alta­veus de la reper­cussió inter­na­ci­o­nal de la cul­tura cata­lana”.

Tot molt cor­dial i salu­da­ble fins que una peri­o­dista va pre­gun­tar per què s’estre­nava Palau a Madrid i no a Bar­ce­lona, cosa que va pro­vo­car una reacció múlti­ple. El poeta Lluís Solà va recor­dar la mar­gi­nació dels grans autors cata­lans, cosa que no passa en l’àmbit estricte del tea­tre sinó també a la tele­visió pública. Gas va res­pon­dre que la seva decisió havia sigut exclu­si­va­ment estètica, sense cap altra intenció: “Jo defenso la meva volun­tat de fer-ho i la dels altres de no fer-ho”. Tot i que el tea­tre públic català hau­ria de tenir cura del patri­moni del país. L’actriu Mont­ser­rat Caru­lla no va poder ser més explícita: “Se li hau­ria de pre­gun­tar als direc­tors del TNC i del Lliure per què tenen tants dra­ma­turgs cata­lans arra­co­nats”. Pre­gun­tes metafísiques amb res­pos­tes impos­si­bles en un país on tot­hom diu ser naci­o­na­lista.