Cinema en andorrà

A Andorra, com a Cata­lu­nya, és com­pli­cat veure cinema en català. L'oferta és reduïda, ori­en­tada al mer­cat infan­til i a més, neces­sita de diner públic per tirar enda­vant. Fins i tot per als amants dels números, de les pro­por­ci­ons i dels 'apart­heids' lingüístics salta a la vista que la presència del cas­tellà al cinema no s'adiu amb la rea­li­tat lingüística de Cata­lu­nya. El mer­cat sobre­va­lora la llen­gua cas­te­llana i ho fa sen­zi­lla­ment perquè és més barat. Al cap­da­vall, el doblatge al cas­tellà es farà igual­ment perquè el recla­men a Conca o a Valla­do­lid men­tre que doblar al català costa uns diners que la indústria, si pot, s'estal­viarà.

És prou cone­gut el dis­curs segons el qual viure en un país bilingüe és gai­rebé com viure al paradís. Domi­nar dues llengües és, segons el que defen­sen aquest dis­curs, un tre­sor ini­gua­la­ble del qual n'hem d'estar pro­fun­da­ment orgu­llo­sos. Nor­mal­ment però, els que defen­sen aquest dis­curs no només no el prac­ti­quen, sinó que a més, són per­fec­ta­ment cons­ci­ents que fan trampa.

El cas del cinema és una bona mos­tra d'aquesta trampa. L'essència del bilingüisme radica en la capa­ci­tat de poder triar segons les con­vic­ci­ons de cadascú. Garan­tir-ho és la tasca dels governs. També ho és, arri­bat el cas, finançar-ho. Els governs d'Andorra i de Cata­lu­nya fan bé de sumar esforços per acon­se­guir ajus­tar el mer­cat a la demanda social. Perquè és molt fàcil ser libe­ral quan el teu mer­cat té tres-cents o qua­tre-cents o cinc-cents mili­ons de cli­ents poten­ci­als, però és un deure ser inter­ven­ci­o­nista quan el que està en joc és el man­te­ni­ment de la teva veu i la teva llen­gua.