Sánchez, al centre

La reforma del Codi Penal que, amb un estira-i-arronsa apa­rent, estan con­sen­su­ant els dos par­tits de govern amb l’ajuda d’alguns de perifèrics, per­sis­teix en l’objec­tiu fona­men­tal de Pedro Sánchez per a la legis­la­tura, un cop apro­vats, també amb aquests com­par­ses, els Pres­su­pos­tos Gene­rals de l’Estat que els per­me­tran arri­bar fins al final del cicle sense difi­cul­tats i apun­tar a repe­tir en el següent. L’objec­tiu és cen­trar la seva figura, a força de des­lli­gar-se de la tra­dició soci­a­lista més jaco­bina que l’ali­ne­ava amb els par­tits de la dreta en les qüesti­ons ter­ri­to­ri­als, i cata­pul­tar-se a la fama política com a pro­ta­go­nista del final del con­flicte polític a Cata­lu­nya i, per tant, també, del prin­ci­pal con­flicte que en aquest aspecte per­sis­teix a Espa­nya. Sens dubte, la gran pre­gunta és a costa de quins prin­ci­pis i rea­li­tats es pot com­plir aquest objec­tiu, però per començar ana­lit­zem com pretén dur-ho a terme i quins efec­tes, també posi­tius per al seu pla, té sobre altres esfe­res polítiques, com ara l’autonòmica i la muni­ci­pal.

El Pre­si­dent Sánchez se la juga, però tam­poc té gaire res a per­dre. Ja ha cons­ta­tat que indul­tar les per­so­nes con­dem­na­des pels fets de l’1-O va supo­sar un mínim des­gast que altres temes i escàndols, amun­te­gats després, s’han encar­re­gat de mini­mit­zar. Va dir lla­vors que era un gest neces­sari per cal­mar el con­flicte. La mateixa jus­ti­fi­cació s’uti­litza ara quan afirma que les refor­mes introduïdes al Codi Penal es duen a terme per “res­ca­tar Cata­lu­nya”. Cal pre­gun­tar-se de què la res­cata, tenint en compte que després de la repressió del movi­ment inde­pen­den­tista per terra (ser­veis secrets), mar (poli­cia) i aire (nor­ma­tiva ema­nada a l’empara de la Cons­ti­tució) el reple­ga­ment dels seus líders ha pro­vo­cat decepció en els més entu­si­as­tes, la por en els que es van veure arros­se­gats per l’entu­si­asme col·lec­tiu però no pre­te­nien arris­car res i la gene­ral recon­versió dels pragmàtics a un pos­si­bi­lisme del qual està fent tret d’iden­ti­tat la nova ERC.

Dos par­tits de l’opo­sició (una Vox emer­gent i un Ciu­ta­dans clau­di­cant) més el vers solt del PP ano­me­nat Caye­tana estan d’acord a pre­sen­tar una moció de cen­sura per fer visi­ble la seva crítica al que con­si­de­ren un des­propòsit i sobre la qual, sense abun­dar en la seva estridència, hau­ria de con­ve­nir que la política sanc­hista assu­meix certs trets d’aques­tes democràcies febles on les vota­ci­ons mai no arri­ben més enllà de vol galli­naci de l’interès par­ti­dista. Però ho hem vist fer a totes les for­ma­ci­ons, per la qual cosa els esca­ra­falls resul­ten gratuïts i col·loquen bona part de la dreta en un extrem del tau­ler. Amb un Podem cada vegada més emmo­que­tat (Yolanda en seria l’epítom), l’altre extrem del tau­ler el repre­sen­ta­ria l’inde­pen­den­tisme que qua­li­fica de traïdoria els acords del PSOE amb ERC. En rebai­xar les penes de sedició i mal­ver­sació sense ànim de lucre, molts polítics inde­pen­den­tis­tes (i encara més del PP i del PSOE) se’n bene­fi­ci­a­ran per­so­nal­ment, però a costa d’accep­tar que els fets de l’1-O van ser delic­tes. Aplau­dir la reforma penal i con­si­de­rar-la una victòria seria, des d’aquesta pers­pec­tiva, una clau­di­cació en la lluita. ERC res­pondrà que és l’estratègia del pas enrere per aga­far impuls, però ara mateix el que per­met visu­a­lit­zar és la crei­xent divisió de l’inde­pen­den­tisme.

Divi­dit l’inde­pen­den­tisme i divi­dida la dreta en un país pre­o­cu­pat per la seva eco­no­mia, Sánchez, aquest pre­si­dent que apa­reix amb les alfor­ges ple­nes pels fons euro­peus (encara que Gen­ti­loni ja li hagi dit que no els rebrà si no refà la seva suïcida política de pen­si­ons per fer-la via­ble), es col·loca pictòrica­ment al cen­tre d’un pai­satge deso­lat, on cada nova mesura legis­la­tiva és tècni­ca­ment un dal­ta­baix més gran que l’ante­rior, però així és el cen­tre dels nos­tres dies. No cal dir que la mani­o­bra per col·locar les seves peces al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal és la manera de tan­car el cer­cle sobre una sèrie de refor­mes legis­la­ti­ves mal­des­tres, miops i a curt ter­mini que, per a indig­ni­tat dels que les ava­lin, dei­xa­ran una altra vegada aquesta ins­ti­tució als peus dels cavalls, i la ciu­ta­da­nia, en la inse­gu­re­tat jurídica, però tant se val. La història ja en par­larà, i que així sigui és el més impor­tant. El sen­tit en què es parli, barons i anti­gues glòries soci­a­lis­tes inclo­sos, ja s’ha vist, és indi­fe­rent. Perquè la fama és la versió actual de la trans­cendència, i perquè la par­tida, altre cop, es juga al cen­tre.