Estratègies de partit

Ja estem ple­na­ment ins­tal·lats en una pre­cam­pa­nya que si només es plan­teja amb estratègies dels par­tits amenaça de pro­vo­car encara més des­a­fecció a la política. Com era d’espe­rar, la pre­cam­pa­nya de les muni­ci­pals con­di­ci­ona tota la política. Lluny de les estratègies de par­tits, els pres­su­pos­tos cata­lans s’hau­rien d’haver acor­dat al mes d’octu­bre per apro­var-los abans de fi d’any i fora de la cam­pa­nya. Ara, a les aca­ba­lles del gener, tot és més difícil davant d’unes elec­ci­ons muni­ci­pals que augu­ren que els pac­tes aca­ba­ran pro­vo­cant estra­nyes com­pa­nyies de viatge. Seran unes elec­ci­ons en què els pac­tes poste­lec­to­rals no esta­ran escrits. No seran anun­ci­ats en cam­pa­nya, i encara menys en els pròxims mesos. En aquest sen­tit, pre­ci­sa­ment en democràcies més avançades que la nos­tra els par­tits polítics anun­cien prèvia­ment quins seran els seus socis després de les elec­ci­ons, perquè l’elec­tor sàpiga per a què ser­virà el seu vot.

Ara mateix en l’àmbit par­la­men­tari tots els par­tits van per lliure. Està tren­cada i difícil de refer la coa­lició entre ERC i JxC, i més difícil encara que la CUP s’avin­gui a votar les ini­ci­a­ti­ves dels dos grups majo­ri­ta­ris inde­pen­den­tis­tes. Tam­poc es veu una aliança amb més o menys con­tinuïtat entre ERC i els soci­a­lis­tes. Per qüesti­ons estratègiques elec­to­rals, ambdós par­tits obvi­a­ran tant com puguin una foto­gra­fia amb aires de tri­par­tit inclo­ent-hi els comuns. Per això per a ERC han estat sem­pre més còmodes els pac­tes amb el PSOE que no pas amb els soci­a­lis­tes cata­lans. A Sal­va­dor Illa li va moles­tar que Oriol Jun­que­ras afirmés que s’ente­nia millor amb el PSOE que no pas amb el PSC. Un fet que hem vist i ve de lluny, amb altres for­mats. Pujol s’havia entès sem­pre millor amb Felipe González que no pas amb Rai­mon Obi­ols i altres líders del soci­a­lisme català. Un tema d’estratègies polítiques.

Temps d’estratègies par­ti­dis­tes, i sovint endogàmiques, en un moment en què cal­drien més que mai els con­sen­sos per fer bullir l’olla i per tirar enda­vant els pro­jec­tes per créixer col·lec­ti­va­ment.