Comprimir una sentència

Em refe­reixo a la sentència del TJUE sobre les euro­or­dres. No serà fàcil com­pri­mir-la, però pro­vem-ho.

1) L’espai jurídic únic euro­peu té una nor­ma­tiva per a les euro­or­dres. La sentència que comen­tem diri­meix si Bèlgica va com­plir-la o no en dene­gar a Lla­rena l’entrega dels nos­tres exi­li­ats. Aquesta nor­ma­tiva és exqui­si­da­ment res­pec­tu­osa amb els drets humans. Per la seva banda, la llei belga pre­veu dene­gar l’euro­or­dre quan “exis­tei­xin raons seri­o­ses per con­si­de­rar que el seu com­pli­ment tin­dria com a efecte la vul­ne­ració” d’algun d’aquests drets fona­men­tals.

2) Lla­rena diu que els Tri­bu­nals bel­gues hau­rien d’haver pres­cin­dit del seu marc nor­ma­tiu propi i acu­dir a la norma euro­pea. El TJUE li dona la raó, ja que els estats no poden afe­gir més requi­sits als pre­vis­tos en la nor­ma­tiva euro­pea. Ha de pre­val­dre, doncs, el prin­cipi de con­fiança entre els estats mem­bres.

3) Passa, però, que Bèlgica va dene­gar l’extra­dició també per por que la per­sona entre­gada no tingués un judici impar­cial. I el que diu sobre això la sentència és que qual­se­vol estat reque­rit l’ha de dene­gar quan detecti ele­ments “objec­tius, fia­bles, pre­ci­sos i degu­da­ment actu­a­lit­zats” que ten­dei­xin a demos­trar l’existència d’un risc real que la per­sona entre­gada no tindrà un judici just. I aquesta exigència ja no deriva del dret intern belga, sinó del propi dret euro­peu.

4) I quina és la pedra angu­lar d’un judici just? Doncs, per sobre de tot, que es res­pecti el dret de la per­sona a ser jut­jada pre­ci­sa­ment i única­ment pel jutge pre­de­ter­mi­nat per la llei. I el T. Suprem espa­nyol va arro­gar-se la com­petència per l’enju­di­ci­a­ment dels pre­sos polítics sense la menor base jurídica.

5) I quÈ diu el TJUE? Doncs que “no puede con­si­de­rarse un tri­bu­nal esta­ble­cido por la ley un tri­bu­nal supremo naci­o­nal que resu­elva en pri­mera y última ins­tan­cia sin dis­po­ner de una base legal expresa que le con­fi­era com­pe­ten­cia para enjui­ciar la tota­li­dad de los encau­sa­dos”. És obvi que el T. Suprem espa­nyol no tenia aquesta “base legal expresa”. Va fer molts invents i, d’entre tots els invents, aquest va ser el més sag­nant.

6) Afe­geix la sentència que l’Estat d’exe­cució de l’euro­or­dre té el dret i el deure d’exa­mi­nar si exis­teix aquell risc real d’un judici injust degut a “defi­ci­en­cias sistémicas o gene­ra­li­za­das en dicho Estado miem­bro o defi­ci­en­cias que afec­ten a un grupo obje­ti­va­mente iden­ti­fi­ca­ble de per­so­nas al que per­te­nezca el intere­sado”.

7) Des­car­tat que a Espa­nya exis­tei­xin deficiències sistèmiques o gene­ra­lit­za­des en el fun­ci­o­na­ment de la seva justícia, cal fixar-nos en l’expressió “grup objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble”. A què es refe­reix el Tri­bu­nal amb aquesta enigmàtica deno­mi­nació? Sem­bla plau­si­ble que sigui a la mino­ria naci­o­nal cata­lana mit­jançant un eufe­misme. El Tri­bu­nal no pot reconèixer cap dis­cri­mi­nació per raó de “naci­o­na­li­tat”, reco­llida ja en la norma euro­pea; seria massa ago­sa­rat.

8) Relle­vant és també que la sentència indi­qui mit­jans de prova per acre­di­tar aques­tes deficiències res­pecte a un “grup objec­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble”. Un d’ells és l’informe del Grup de Tre­ball de Deten­ci­ons Arbitràries de l’ONU. Si bé no és sufi­ci­ent per si sol, sí que pot ser tin­gut en compte, con­jun­ta­ment amb altres ele­ments pro­ba­to­ris, per dene­gar una detenció. Con­trasta, doncs, el pro­nun­ci­a­ment del TJUE amb el menys­preu demos­trat per Espa­nya vers aquest informe de l’ONU. Cons­ci­ent del mal que els feia, el govern espa­nyol, la premsa uni­o­nista (o sigui gai­rebé tota) i sobre­tot el mateix T. Suprem varen blas­mar en tot moment con­tra aquest informe, venint a dir poc menys que estava fet per qua­tre arre­ple­gats, que era abso­lu­ta­ment sec­tari, que els seus mem­bres no tenien cap pres­tigi, que esta­ven com­prats per la Gene­ra­li­tat, etcètera, etcètera.

En defi­ni­tiva, crec que aquesta sentència atorga a les defen­ses dels nos­tres exi­li­ats ele­ments con­si­de­ra­bles per obs­ta­cu­lit­zar, a Bèlgica o a qual­se­vol altre estat, el seu lliu­ra­ment a Espa­nya. Rei­tero que la pro­ba­ble insu­ficiència o con­fusió d’aquest escrit cal atri­buir-les al límit dels 4.200 caràcters, espais en blanc inclo­sos, que m’enco­ti­lla.