Ofèlia i el seu Sant Valentí

Per exor­cit­zar el col·lapse men­tal que pateix, Ofèlia canta que “demà és Sant Valentí”. Segu­ra­ment extreta del cançoner tra­di­ci­o­nal anglo­saxó, parla d’una fadrina que deixa de ser-ho, en la fes­ti­vi­tat pagana en què es creia que els ocells començaven a apa­re­llar-se, a fer el niuet, i que els patrons que tot ho deci­dei­xen van atri­buir a un bisbe màrtir de nom Valentí. La diada de Sant Valentí que recita Ofèlia és la pri­mera línia d’un text punyent, perquè en la boge­ria canta les veri­tats , i amb menys fama que el “ser o no ser” que pro­nun­cia el príncep danès, el qual s’ha apa­re­llat amb la fadrina per rebut­jar-la després. El drama el pro­ta­go­nitza Ham­let, que pensa massa, però la tragèdia és per a Ofèlia, que sent en excés. És la filla obe­di­ent: el que s’espera de totes les fadri­nes. És l’heroïna romàntica coro­nada de muguet. És la repre­sen­tació que d’ella hi ha a les pina­co­te­ques. John Eve­rett Millais la va pin­tar bonica i vul­ne­ra­ble engo­lida per la natura exul­tant en el riu on s’ofega. Una ide­a­lit­zació. Com totes les dones “embo­gi­des” pre­te­sa­ment per les pas­si­ons dels homes, hi ha una altra història. Ofèlia és l’ado­les­cent pres­si­o­nada per les mani­pu­la­ci­ons del pare, els abu­sos i el mal­trac­ta­ment de l’ena­mo­rat i les lliçons morals del germà. Dona dis­sor­tada i depen­dent, que regala “romaní pel record i vio­les pel pen­sa­ment”, relle­gim Ofèlia com un símbol de la violència que cal denun­ciar.