Policia de l’estanquera

“Les ban­de­res no ali­men­ten ni curen ni con­so­len.” Amb aquesta mofa va res­pon­dre el por­ta­veu d’ERC al Congrés espa­nyol, Gabriel Rufián, en ser pre­gun­tat pel gest de Míriam Nogue­ras, la cap de Junts a la cam­bra baixa, d’apar­tar la ban­dera espa­nyola a la sala de premsa. Va can­viar-la d’ordre amb l’euro­pea, de manera que en la imatge tele­vi­siva de la com­pa­rei­xença només apa­rei­xia aquesta última. “Molt útil, superútil”, iro­nit­zava Rufián. Cert, ni útil ni superútil. Es trac­tava d’un gest amb mis­satge inclòs: som euro­peus, no espa­nyols. I té nas­sos que l’argu­ment de Rufián sigui con­tra­po­sar-ho a la uti­li­tat. La taula de nego­ci­ació sí que ha estat superútil, però per al règim espa­nyol. A més d’aju­dar a desac­ti­var la con­fron­tació amb l’Estat, ha ser­vit per pac­tar la reforma penal que per­met con­ti­nuar per­se­guint judi­ci­al­ment l’inde­pen­den­tisme pacífic i democràtic. La ban­dera espa­nyola actual fou una impo­sició de la part fran­quista, junt amb el model d’estat monàrquic i la part mili­ta­rista i etni­cista de la Cons­ti­tució pac­tada el 1978. El repu­bli­ca­nisme espa­nyol més cohe­rent la con­ti­nua rebut­jant, inútil­ment els diria Rufián. Els símbols no són res per si matei­xos, depèn de com es viuen, de què sig­ni­fi­quen en cada moment. I en política la qüestió simbòlica és un vehi­cle que tot­hom uti­litza. Només cal mirar arreu on hi ha con­flic­tes oberts. Diria el mateix en un debat sobre memòria històrica? El pseu­do­a­nar­quisme de Rufián en rea­li­tat només tras­pua una obsessió que ja hem vist altres vega­des. Sem­bla obse­dit a desa­cre­di­tar tot allò que prové de Junts, i a donar crèdit, líders inclo­sos (elo­gi­ant gratuïtament Illa o cri­mi­na­lit­zant el pre­si­dent Puig­de­mont), a tot allò que prové del PSOE.