La cigonya de l’Anita

Tot va començar quan els matei­xos peri­o­dis­tes ho vam bate­jar com a premsa del cor, dir-ne premsa és un insult a la pro­fessió, i per prac­ti­car-la, pre­ci­sa­ment no cal tenir cor ni entra­nyes. De mica en mica vam anar assu­mint que per­so­nat­ges inútils, sense res més per apor­tar que l’osten­tació del seu tren de vida i la bui­dor de la seva existència, podien com­par­tir espai amb les notícies i els repor­tat­ges, ator­gant-los un alta­veu que ja no sabem si és res­pon­sa­bi­li­tat dels peri­o­dis­tes, que ens hem embor­do­nit, o dels lec­tors i espec­ta­dors, que ens ho dema­nen. El grau de con­ta­mi­nació és tan ele­vat que per­so­nat­ges del circ esta­tal tenen cober­tura gene­rosa a la tele­visió pública cata­lana i mer­ce­na­ris nos­trats espe­ci­a­lit­zats a asset­jar aquesta mena de bes­tiar fins a obte­nir-ne, gai­rebé sota coacció, decla­ra­ci­ons que després no tenen ni cap ni peus, aspi­ren a tro­bar un racó als platós madri­lenys i en els pro­gra­mes més tro­nats. Ja s’ho faran, tan lamen­ta­ble és sali­var amb aquesta mal ano­me­nada premsa del cor com lapi­dar el per­so­nal que hi des­fila per tal que els rebre­guin la inti­mi­tat. Una con­dició indis­pen­sa­ble per con­ver­tir-se en carn de canó és que siguis mili­o­nari capaç d’exhi­bir man­si­ons i limu­si­nes que pro­vo­quin enveja, o que ho hagis estat en el pas­sat i ara la teva sigui una vida de rata, que també ven. Ana Obregón per­tany a la pri­mera cate­go­ria, i aquesta set­mana s’ha fet foto­gra­fiar a la por­tada d’una d’aques­tes revis­tes per pagar-se la ges­tació subro­gada que va encar­re­gar a una dona dels Estats Units. No entraré a mora­lit­zar sobre un tema com­plex que admet molts mati­sos però que en qual­se­vol cas aquí és il·legal. El més xocant és que a par­tir d’aquest exem­ple, segons titu­lars lle­gits en altres mit­jans –no pas en aquest–, s’hagi reo­bert el debat a l’entorn dels ven­tres de llo­guer. Tam­poc hi mora­lit­zaré, als països on és legal les dones tenen dret a fer-ho. Però pre­gun­tem-nos: de debò aquest és un debat pri­o­ri­tari per a la immensa majo­ria de la gent? Cinc-cents mil dòlars, es veu que li ha cos­tat a l’Obregón.