El prestigi de Catalunya

L’últim cap de set­mana se’ns va inflar el glo­bus de l’auto­es­tima amb la com­pli­ci­tat necessària de Bruce Springs­teen i l’opor­tuna presència d’Obama, Spi­el­berg o Hanks a rebuf del Boss. Però men­tre això pas­sava, el nos­tre govern el desin­flava a mar­xes forçades, con­ver­tint una con­vo­catòria d’opo­si­ci­ons per ali­men­tar l’admi­nis­tració cata­lana en un nyap monu­men­tal, que no pot fer altra cosa que dila­pi­dar el pres­tigi d’una ins­ti­tució de govern com la Gene­ra­li­tat i del país que repre­senta. Pot­ser cal­dria pre­gun­tar-se per què fa tants anys que no es con­vo­ca­ven aques­tes opo­si­ci­ons, per què milers de tre­ba­lla­dors públics por­ten una dècada ocu­pant una plaça sense pos­si­bi­li­tat de con­so­li­dar-la o per què, ara, s’ha fet una con­vo­catòria ad hoc per a aquells i injus­ta­ment res­trin­gida a la resta de ciu­ta­dans. Però sobre­tot cal pre­gun­tar a la con­se­llera Vilagrà com a res­pon­sa­ble de la funció pública, i al pre­si­dent Ara­gonès com a cap de l’exe­cu­tiu, per què el govern se’n va de cap de set­mana desen­te­nent-se total­ment del procés de selecció del seu per­so­nal i dei­xant que un con­curs que hau­ria de por­tar el segell de qua­li­tat i rigor de la Gene­ra­li­tat com a prin­ci­pal estruc­tura d’estat d’aquest país, acabi trans­me­tent una imatge bana­nera als seus pro­pis tre­ba­lla­dors, als que aspi­ren a ser-ho i als ciu­ta­dans en gene­ral. I tot seguit cal­dria pre­gun­tar-los per què a la vista del sidral el govern encara no ha donat les expli­ca­ci­ons que li per­to­quen, per què ha tri­gat tant a esme­nar l’error que ha comès i per què l’única res­posta política que ha donat (des­ti­tuir la nova direc­tora gene­ral de la Funció Pública) sem­bla més un talla­focs per pro­te­gir la con­se­llera de Pre­sidència i mà dreta del pre­si­dent que una veri­ta­ble assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats. El govern de la Gene­ra­li­tat és el pri­mer res­pon­sa­ble no només de defen­sar la legi­ti­mi­tat de l’auto­go­vern i tre­ba­llar per por­tar-lo a la seva màxima expressió, sinó també de demos­trar-ne el valor afe­git, la seva uti­li­tat, els valors i manera de fer de la soci­e­tat que repre­senta. I en aquest afer, el que ha fet és exac­ta­ment el con­trari.