Polítics despullats

La can­di­data de Ciu­ta­dans a la ciu­tat de Bar­ce­lona, Anna Grau, va pre­sen­tar ahir el car­tell, en cas­tellà, de les elec­ci­ons muni­ci­pal, en el qual s’intu­eix des­pu­llada, en una clara picada d’ullet a la imatge del 2006, quan la for­mació es va pre­sen­tar per pri­mer cop. Dis­set anys abans la foto­gra­fia, amb un jove Albert Rivera en pilota picada i tapant-se els geni­tals, va ser rebuda amb tants elo­gis com crítiques. El par­tit, amb la supèrbia de l’estrena, pro­me­tia aires de reno­vació i tre­ba­llar per a tot­hom, sense dis­tin­ci­ons, mal­grat que des del pri­mer moment va tenir una fixació malal­tissa amb el català en tant que l’acu­sava de ser un ele­ment de divisió social. Uns li van com­prar els dis­curs, espe­rançats que només la gent que debu­tava en aquest món i que no por­tava la cone­guda mot­xi­lla de ser­vi­tuds seria capaç de can­viar les coses. Es feien dir la nova política, però massa aviat van sem­blar-se a la vella. Atiar l’odi cap a la llen­gua i els trets iden­ti­ta­ris del país sem­pre ha donat rèdit elec­to­ral i en això, cal adme­tre-ho, han estat uns pro­fes­si­o­nals. Tot i això, el des­as­tre de la for­mació és prou cone­gut per cor­ro­bo­rar que la seva fórmula per eri­gir-se com a alter­na­tiva tenia data de cadu­ci­tat i l’allau de votants i sim­pa­tit­zants que els ha donat l’esquena és l’exem­ple més clar. No voto a Bar­ce­lona, per tant em fan falta ele­ments per pre­veure si la cam­pa­nya d’Anna Grau aca­barà tenint els matei­xos resul­tats que la d’Albert Rivera el 2006, que la d’Inés Arri­ma­das el 2017 o la de Car­los Car­ri­zosa el 2021. Cert, aquells eren comi­cis per gover­nar Cata­lu­nya, però l’objec­tiu és el mateix: gua­nyar. Mos­trar una can­di­data amb el tors al des­co­bert es pot inter­pre­tar com un gest de valen­tia, de qui que no té res a ama­gar i que es mos­tra dis­po­sada a donar-ho “abso­lu­ta­ment tot” per la gent que li faci con­fiança. Ara bé, també pot sem­blar que el par­tit va fluix d’ima­gi­nació i que només li queda recu­pe­rar idees que en el seu moment ho van petar, però a les quals ara es demana que facin un mira­cle. Un mira­cle dels gros­sos.