La conspiració de cada dia

Aques­tes últi­mes set­ma­nes he loca­lit­zat un gra­pat de publi­ca­ci­ons en xar­xes soci­als d’imat­ges del cel de dife­rents punts de Girona en què els seus autors asse­gu­ren que els dei­xants dels avi­ons comer­ci­als són, en rea­li­tat, la prova defi­ni­tiva que (algú o alguns) volen fer-nos pas­sar una gran sequera i pur­gar d’aquesta manera la gent que sobra a la soci­e­tat. O que fan ploure a volun­tat i tan­quen i obren l’aixeta quan més ens empipa.

No cal que digui que aques­tes teo­ries no tenen cap base. I és que és el millor de tot. Per què fiar-nos de la ciència si podem anar inven­tant teo­ries cons­pi­ra­ti­ves més diver­ti­des? Cal com­pro­var res? De fet, és més entre­tin­gut pen­sar que no plou per culpa del govern o d’algú altri. Que en rea­li­tat ens rui­xen des dels avi­ons amb micro­partícules per fer un expe­ri­ment social, que no pas per allò del canvi climàtic, que és una cosa que ja ens té avor­rits. Si qual­se­vol agència de mete­o­ro­lo­gia ens diu, amb dades indis­cu­ti­bles, que l’abril va ser el mes més sec i el més càlid de la història, doncs ho neguem. I si cal els acu­sem d’haver-se venut a les for­ces del mal. Les dades i l’exper­tesa fan nosa. Mirem el cel, veiem unes peti­tes línies blan­ques i asse­gu­rem que, ben segur, és un pol­sim con­ta­mi­nant amb el qual han deci­dit rui­xar-nos per posar-nos malalts, aug­men­tar la des­pesa en medi­ca­ments o per con­tro­lar el temps.

Això sí que és un virus que s’escampa. N’hi ha prou amb un parell de titu­lars cri­da­ners, alguna imatge ben tro­bada i un mun­tatge publi­cat des d’un nom d’usu­ari tan fia­ble com ara Capitán de los ter­cios i ja ho tenim. Posats a ser cre­a­tius podem lli­gar la manca de pluja amb Ada Colau, els ocu­pes i els trens de Renfe. I si el llamp de Sch­ro­e­din­ger que en rea­li­tat va caure i no va caure a Gavà al mateix temps és en rea­li­tat un feno­men para­nor­mal dic­tat des d’un fosc des­patx per dis­treure’ns dels ocu­pes de la Bona­nova? L’estratègia d’ero­si­o­nar la con­fiança en els científics va lli­gada amb la idea de fer-ho també amb els governs i qual­se­vol orga­nisme ofi­cial. Sem­bres la lla­vor del dubte i els algo­rit­mes de Tik Tok ja faran la resta. Ja va pas­sar amb la covid, amb les vacu­nes, i ara amb la pluja.