El capellà de ‘Masterchef’

Con­fesso que soc una gran fan de Mas­terc­hef, el pro­grama de cuina de Tele­visió Espa­nyola, des de fa molts i molts anys. I no, no cuino gaire bé, per què enga­nyar-nos? Però si ara vull con­fes­sar el meu vici per aquest pro­grama públi­ca­ment és perquè aquesta nova edició, l’onzena, m’ha permès escriure aquest arti­cle i par­lar de dos mons que en prin­cipi no tin­drien res a veure: Mas­terc­hef i l’Església. Sí, sí, l’Església, i en aquest cas l’Església catòlica. I com és això? Doncs veu­ran, en aquesta edició un dels con­cur­sants és capellà, con­cre­ta­ment un religiós domi­nic, que ha aguan­tat força pro­gra­mes i que en ple prime time de tele­visió ves­teix l’hàbit del seu orde religiós, bene­eix a tort i a dret tot­hom, i expressa la seva fe i l’Evan­geli a cada paraula que diu. Con­fesso també que en un pri­mer moment em va venir hor­ro­rit­zada la imatge del Padre Ape­les. Vaig pen­sar, amb cert pre­ju­dici, ja hi tor­nem a ser! La tele­visió fent befa de la religió i de l’Església catòlica. Doncs em vaig equi­vo­car.

El con­cur­sant de qui parlo és Fray Mar­cos, religiós domi­nic veneçolà que viu a Madrid. Fray Mar­cos va entrar amb un pro­jecte al cap que al prin­cipi sem­blava inver­sem­blant: apro­par la cuina junt amb l’Evan­geli a través del món audi­o­vi­sual. De cre­a­tiu, ho sem­blava, alhora que una mica excèntric, sin­ce­ra­ment, però a mesura que el con­curs ha anat avançant con­firmo que el que sí que ha fet és mos­trar a molta gent, a través de la tele­visió, com pot ser la vida reli­gi­osa. Una vida reli­gi­osa oberta, lliure, capaç de riure i adap­tar-se a situ­a­ci­ons rocam­bo­les­ques i que les per­so­nes reli­gi­o­ses són tan huma­nes com qual­se­vol altra per­sona i de creença dife­rent.

I per què dic això? No ana­lit­zaré aquí el seu pas pel con­curs, perquè ni soc ter­tu­li­ana de tele­visió ni tam­poc podria fer-ho. Sim­ple­ment, expli­caré un breu con­text perquè s’enten­gui el que vull dir. A Mas­terc­hef hi con­cursa gent diversa, de llocs dife­rents i vides i pro­fes­si­ons dife­rents. Fray Mar­cos ha com­par­tit casa i con­curs amb joves, amb mares i pares de família, amb per­so­nes homo­se­xu­als, hete­ro­se­xu­als, bise­xu­als, gent divor­ci­ada, gent atea, cre­ient o agnòstica. I remarco tot això perquè, si bé al prin­cipi sem­blava que les bene­dic­ci­ons benin­ten­ci­o­na­des del religiós als seus com­panys podien moles­tar algú o inclús no enten­dre’s, el seu comiat quan no va pas­sar la prova d’eli­mi­nació és digne de veure i sen­tir.

Fray Mar­cos va apro­fi­tar els seus minuts finals per agrair a tot­hom la seva par­ti­ci­pació en el con­curs. No va fal­tar un cert to d’homi­lia pedagògica quan va remar­car que les seves múlti­ples bene­dic­ci­ons eren per a ell una manera de ‘dir bé a algú’, d’aquí ve el sig­ni­fi­cat de beneir. Va res­sal­tar també com el con­curs li havia permès recor­dar com estima la seva comu­ni­tat reli­gi­osa i els seus ger­mans i com començava a ser de difícil per a ell no tenir tants moments de pregària i Euca­ris­tia. Ja els ho dic, parau­les que avui dia poden sonar a xinès a la tele­visió: pregària, vida comu­nitària, Euca­ris­tia. Tota una al·lego­ria final que va aca­bar amb nom­bro­sos com­panys plo­rant per la seva par­tida, inclo­sos aquells que hau­rien pen­sat que un mem­bre de l’Església els rebut­ja­ria, junt amb tot el jurat amb els ulls a punt del plor. Em quedo, i aquí rau l’essència d’aquest arti­cle, amb una frase que dedica el xef i mem­bre del jurat de Mas­terc­hef Jordi Cruz al religiós: “Gràcies, Fray Mar­cos, per ser un religiós del segle XXI.”

I aque­lla frase a mi em va enge­gar la bom­beta. És Fray Mar­cos l’únic religiós del segle XXI? Evi­dent­ment no, però pot­ser sí que dins l’ima­gi­nari col·lec­tiu de molts espec­ta­dors és l’únic religiós que hagin vist per la tele. A banda de l’anècdota, que un religiós pugui mos­trar el que és en ple prime time és molt impor­tant. Vivim un moment de descrèdit de l’Església catòlica en els mit­jans de comu­ni­cació gene­ra­lis­tes, d’irre­llevància i atacs per part de molts sec­tors soci­als i polítics, de pres­ses, de poc interès i poc espai per al fet religiós. I no ens obli­dem de totes aques­tes noves gene­ra­ci­ons que ni saben què és un hàbit, un religiós i, encara menys, un domi­nic. Els qui ens dedi­quem a la infor­mació reli­gi­osa conei­xem molts Fray Mar­cos, i segu­ra­ment no cui­nen, però sovint que­den ama­gats, silen­ci­ats i eclip­sats per altres notícies que fan un mal ser­vei a tots aquests homes i dones que dia rere dia es dei­xen l’ànima i la pell per estar al cos­tat de molta gent. Bene­dic­ci­ons per a tots ells, que diria Fray Mar­cos. Que els arbres no ens tapin el bosc.