4 de juliol

Avui, 4 de juliol de 2023, es com­me­mora el 247è ani­ver­sari de la sig­na­tura el 1776 a Filadèlfia de la Decla­ració d’Inde­pendència dels Estats Units d’Amèrica. Feia més d’un any que havia escla­tat la guerra arran del rebuig de les tretze colònies als impos­tos impo­sats pel Par­la­ment britànic (lleis del Tim­bre i de Towns­hend, 1765 i 1767) que gra­va­ven les impor­ta­ci­ons d’arti­cles de con­sum britànics (te, vidre, paper, plom, pin­tura...). Era la fac­tura per for­mar part de l’Imperi britànic, però molts colons con­si­de­ra­ven que el Par­la­ment no tenia juris­dicció sobre les colònies, perquè no hi esta­ven repre­sen­ta­des, i, per tant, no podia decre­tar aquests impos­tos. El 16 de desem­bre de 1773 té lloc el motí de Bos­ton i una mul­ti­tud llança al mar un car­re­ga­ment de te en pro­testa per l’incre­ment d’impos­tos. El Par­la­ment britànic aprova lla­vors les lleis coer­ci­ti­ves –de nom into­le­ra­bles a les colònies– per cas­ti­gar l’intent de revolta: es tanca el port i se supri­meix l’auto­go­vern de Mas­sac­hu­setts. Per molts “ame­ri­cans” aques­tes dis­po­si­ci­ons vio­la­ven lleis fona­men­tals i amenaçaven les lli­ber­tats de les colònies. En dos con­gres­sos suc­ces­sius (setem­bre de 1774 i maig de 1775) les colònies inten­ten con­sen­suar una res­posta con­junta. A prin­ci­pis de 1776, s’arriba a un punt de no retorn quan Lon­dres declara ene­mics els vai­xells ame­ri­cans i blo­queja els ports de les colònies. La inde­pendència es fa impa­ra­ble i Tho­mas Paine for­neix els argu­ments en un pam­flet molt popu­lar: El sen­tit comú (Com­mon sense). La inde­pendència és l’única sor­tida a l’atzu­cac pro­vo­cat per la intran­sigència del Par­la­ment britànic, del pri­mer minis­tre i del rei.

La Decla­ració, redac­tada per John Adams, Ben­ja­min Frank­lin, Tho­mas Jef­fer­son, Roger Sher­man i Robert R. Livings­ton, orgu­llo­sa­ment reproduïda en un mural de la sala d’arri­ba­des de l’aero­port de Filadèlfia, afirma que quan “en el curs dels esde­ve­ni­ments humans es fa neces­sari per a un poble dis­sol­dre els vin­cles polítics que l’han lli­gat a un altre [...]” cal que declari “les cau­ses que l’impul­sen a la sepa­ració”, entre les quals des­ta­quen “que tots els homes són cre­ats iguals [i] dotats de certs drets ina­li­e­na­bles, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la lli­ber­tat i a la recerca de la feli­ci­tat... Que quan s’esde­vin­gui que qual­se­vol forma de govern es faci des­truc­tora d’aques­tes fina­li­tats, és el dret del poble refor­mar-la o abo­lir-la...”. En con­seqüència, després d’enu­me­rar tot el seguit de greu­ges acu­mu­lats con­tra la Gran Bre­ta­nya, “els repre­sen­tants dels Estats Units d’Amèrica [...], en nom i per l’auto­ri­tat del bon poble d’aques­tes colònies, solem­ne­ment fem públic i decla­rem: que aques­tes colònies uni­des són, i han de ser per dret, estats lliu­res i inde­pen­dents; que que­den absol­tes de tota lle­ial­tat a la Corona britànica, i que tota vin­cu­lació política entre elles i l’Estat de la Gran Bre­ta­nya queda [...] total­ment dis­solta”.

La inde­pendència dels EUA pre­ce­deix en tretze anys la Revo­lució Fran­cesa i, en ter­mes polítics, obre les por­tes a la con­tem­po­raneïtat, perquè es fona­menta en uns drets essen­ci­als, ina­li­e­na­bles, con­subs­tan­ci­als a la con­dició humana, a les lli­ber­tats i als drets dels pobles. En suma, en les democràcies cor­res­pon als ciu­ta­dans la potes­tat de deci­dir el seu futur polític “i pren­dre entre les potències de la terra el lloc sepa­rat i igual” a què tenen dret. El setem­bre de 1787 con­clou la redacció de la Cons­ti­tució, que és rati­fi­cada pels tretze estats i entra en vigor el 4 de març de 1789. Vuit anys després s’obre el con­so­lat dels EUA a Bar­ce­lona, un dels més antics del nou estat inde­pen­dent.

Els EUA van ser la pri­mera democràcia del món con­tem­po­rani, tot i que la seva història poste­rior, com la de molts països euro­peus, va rele­gar les lli­ber­tats, les elec­ci­ons i els valors democràtics a pro­duc­tes de con­sum intern, però fàcil­ment pres­cin­di­bles quan con­si­de­ren els seus interes­sos amenaçats en algun lloc del món. En referència a les ope­ra­ci­ons mili­tars durant la guerra freda, Gore Vidal en comp­ta­bi­litza una setan­tena i amb la par­ti­ci­pació en altres con­flic­tes armats arriba a afir­mar: “En aquests cen­te­nars de guer­res con­tra el comu­nisme, el ter­ro­risme, la droga o, de vega­des, qual­se­vol altra coseta, entre Pearl Har­bor i el dimarts 11 de setem­bre de 2001, sem­pre vam ser nosal­tres els pri­mers a ata­car” (The last empire. Essays 1992-2001, 2002). Tal com tenim el món fora bo treure con­clu­si­ons de tot ple­gat i fer coin­ci­dir valors i pràctica política i dotar d’una dimensió ètica les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals.