Paper mullat

El paper del govern espa­nyol res­pecte a Cata­lu­nya és, històrica­ment, un paper difícil de defi­nir. Els vots cata­lans són molt impor­tants quan arri­ben les elec­ci­ons. Però, un cop pas­sat el tràngol elec­to­ral, és de mal fer com­par­tir taula, àpat o llit amb Cata­lu­nya. Com es pot expli­car davant del patri­o­tisme espa­nyol que algú es pot rela­ci­o­nar amb Cata­lu­nya sense per­dre la iden­ti­tat o ser posseït de forma diabòlica? Com s’explica que l’inde­pen­den­tisme no és un virus que s’enco­mani i, en canvi, par­lant es pot arri­bar a com­pren­dre? Com s’explica que el diàleg entre Espa­nya i Cata­lu­nya hau­ria estat una bona solució per a tots si s’hagués prac­ti­cat a temps?

Cata­lu­nya és, per a alguns par­tits, un espai impor­tant en con­vo­catòria elec­to­ral. Els par­tits, supo­sa­da­ment d’esquer­res, venen a Cata­lu­nya a fer pro­me­ses que, després, difícil­ment poden o volen com­plir. I els de dre­tes uti­lit­zen Cata­lu­nya per pre­su­mir davant de la resta de l’Estat. Fer polítiques con­tra Cata­lu­nya dona rèdit en deter­mi­nats fòrums.

La relació entre Cata­lu­nya i l’Estat espa­nyol genera decep­ci­ons, desen­ganys, des­encís, desil·lusi­ons i des­pit perquè, per mol­tes pro­me­ses, intents fallits i bones inten­ci­ons, sem­pre tot queda en res. Això sí que és paper mullat.