Els absents

Un debat que ha sor­git en aques­tes últi­mes set­ma­nes —però ja ben pre­sent a la cam­pa­nya de les elec­ci­ons locals— ens ve a plan­te­jar fins a quin punt és neces­sari mobi­lit­zar-se o no de cara a les elec­ci­ons al Congrés del pro­per 23 de juliol. Se’ns diu que ara toca abs­te­nir-se des de les file­res inde­pen­den­tis­tes, per no donar vali­desa a una classe política que con­ti­nua valent-se del dis­curs inde­pen­den­tista per pros­pe­rar, però que a la pràctica es veu incapaç de fer res en clau ver­ta­de­ra­ment sobi­ra­nista.

Als que han men­tit, ter­gi­ver­sat i jugat amb el pro­jecte sobi­ra­nista, se’ls ha de fer arri­bar el mis­satge que prou, per bé que també l’Estat espa­nyol els ha fet apren­dre la mateixa lliçó, a còpia de presó i inha­bi­li­tació. Els suc­ces­sors són els que ara ocu­pen els seus llocs al cap­da­munt de les llis­tes, amb una idèntica retòrica, que si bé és incapaç ja d’enga­nyar ningú (tots sabem que a curt ter­mini no s’albira cap pos­si­bi­li­tat de fer res efec­tiu per a un futur estat català) sí que con­ti­nua tenint tot el sen­tit com a pro­jecció cata­la­nista, la que es veu amb l’obli­gació de sal­va­guar­dar l’auto­go­vern efec­tiu que encara tenim (i ampliar-lo, si és pos­si­ble, i finançar-lo millor) i defen­sar la llen­gua i la cul­tura a totes les ins­ti­tu­ci­ons en les quals puguem tenir repre­sen­tació efec­tiva.

Abs­te­nir-se sem­pre ha estat una opció, tan legítima com ho és el vot o pre­sen­tar-se a les llis­tes, for­mant el propi par­tit o mirant d’encai­xar als exis­tents. Però una cosa són les pos­si­bi­li­tats i l’altra les estratègies; les con­vic­ci­ons i les res­pon­sa­bi­li­tats. En una democràcia ple­na­ment for­mada, abdi­car del vot pot sem­blar un fet innocu: fet i fet, res no can­via de subs­tan­cial quan els con­sen­sos són amplis i les ins­ti­tu­ci­ons són sòlides i les lleis fona­men­tals ina­mo­vi­bles. Però a Espa­nya no és així. Aquí la democràcia és més for­mal que real, i les ins­ti­tu­ci­ons són molt mani­pu­la­bles. En els últims anys, molts col·lec­tius i mino­ries han pogut acce­dir a la visi­bi­li­tat i al reco­nei­xe­ment de drets i pres­ta­ci­ons, també les mino­ries lingüísti­ques. Abs­te­nir-se és posar en perill tot això, és jugar des del pri­vi­legi de qui tan­ma­teix no hi pot veure per­dre res de propi, o que fins i tot pot mirar de mun­tar el seu nego­ciet “a la con­tra”. El “com pit­jor millor” ja és un gènere lite­rari i periodístic, com ho és l’anti­fei­xisme de tea­tret i con­cert muni­ci­pal. Amb el retorn del PP (vin­gui o no apun­ta­lat per Vox, cosa ben secundària) ja veiem què està pas­sant a les illes i a València: la invo­lució comença amb una cele­ri­tat espa­ter­rant, no li calen ni els pri­mers cent dies per començar la tasca de dina­mi­tar una cul­tura i els drets lingüístics de la gent del país.

Jugar a per­dre per evi­den­ciar —com si no fos ben visi­ble, ara mateix— fins a on arriba la volun­tat into­le­rant de la dreta cas­te­lla­nista o el tri­pi­joc inde­pen­den­tista —com si no sabéssim els límits tant dels corat­ges com de les pos­si­bi­li­tats de nego­ciar res— és asse­gu­rar-se direc­ta­ment la impotència. Si una cosa ha acon­se­guit l’Estat espa­nyol amb la repressió no només ha estat tallar el cap a tota una classe política nos­trada, sinó dei­xar l’inde­pen­den­tisme en un estat de con­fusió i irra­ci­o­na­li­tat, de crisi de relat, dis­curs i idees. Aquí ens estem cla­vant trets al peu amb l’objec­tiu de tacar la camissa de sang a qui no ha fet tot el que se supo­sava que havia de fer per nosal­tres… Un relleu en el si de les clas­ses diri­gents cata­la­nis­tes i inde­pen­den­tis­tes, supo­sa­da­ment forçat per l’abs­tenció mas­siva, què seria capaç de fer i de pro­me­tre? Quins mira­cles sobi­ra­nis­tes s’espera que puguin acon­se­guir els hereus d’aquest invent ava­riat?

Si una cosa fa el popu­lisme és rene­gar de la classe política en bene­fici d’un poble que es veu a si mateix com a por­ta­dor d’una veri­tat supe­rior, d’una visió pura i no cor­rom­puda per les elits men­ti­de­res i covar­des. El popu­lisme sol ser atiat per un líder que s’irroga aquest poder de par­lar per a tot­hom, però en el si del sobi­ra­nisme —com un pollas­tre deca­pi­tat— tro­bem un popu­lisme inar­ti­cu­lat, sense ni tan sols la volun­tat de donar l’opor­tu­ni­tat a un lide­ratge que, en el fons, no faria més que eclip­sar els pro­fes­si­o­nals del plo­ricó. Vivim una mena de popu­lisme nar­ci­sista i de xar­xes, con­na­tu­ral al campi qui pugui mani­co­mial que el post­procés ha assen­tat en la men­ta­li­tat del país. De sor­tir mas­si­va­ment a dema­nar urnes i vots i referèndums, a mobi­lit­zar-se per a la des­mo­bi­lit­zació: els opo­si­tors de la causa ens tenen allà on sem­pre han desit­jat.