‘La Pointe Courte’

Les espi­go­la­do­res pin­ta­des per Jean-François Millet em mena­ven a con­ti­nuar aquesta sèrie d’estiu fent-hi pre­sent l’obra de Vin­cent Van Gogh a través de la bella mig­di­ada d’una pare­lla de cam­pe­rols a l’ombra d’un paller o d’aquells corbs en un camp de blat que va pin­tar poc abans de suïcidar-se a finals de juliol del 1890. El cas és que, amb la idea de fer-ho coin­ci­dir amb l’ani­ver­sari de la mort de l’artista, ajorno escriure a propòsit de Van Gogh men­tre que la seva relació amb Arles em du als extra­or­di­na­ris Ren­con­tres de la pho­to­grap­hie, que, durant l’estiu, con­ver­tei­xen la ciu­tat en l’esce­nari de tota mena d’expo­si­ci­ons fotogràfiques aco­lli­des en una diver­si­tat d’espais. Tinc pre­vist anar-hi per veure, entre tan­tes altres coses, una expo­sició que reu­neix les foto­gra­fies que Agnès Varda va fer a la Pointe Courte prèvia­ment a fil­mar-hi la seva pri­mera pel·lícula, que du per títol el nom d’aquest barri de pes­ca­dors de Seta.

El cas és que La Pointe Courte va rodar-se en bona part l’estiu del 1954 i alguna cosa d’aquest temps es per­cep (la roba pen­jada que rep el sol moguda pel vent, les llar­gues nits a la fresca, les fes­tes popu­lars) en una pel·lícula encara sor­pre­nent que alterna una mena de docu­ment, sobre unes famílies del barri de pes­ca­dors, amb una dra­ma­tit­zació rela­tiva a una pare­lla en crisi que tran­sita pel lloc. Una opera prima d’una fotògrafa que anun­cia tot el seu esde­ve­nir com a cine­asta: el docu­men­tal i la ficció, la rea­li­tat i la repre­sen­tació, la natu­ra­li­tat i l’arti­fici. Des gla­neu­ses, de Millet, em podria haver dut direc­ta­ment a Varda, que, com recor­dava ahir, s’hi va ins­pi­rar per con­ce­bre una obra fona­men­tal del cinema con­tem­po­rani: Les gla­neurs et la gla­neuse.