L’estiu dels antituristes

Han pas­sat tres mesos des de la mani­fes­tació del 6 de maig a Bar­ce­lona con­tra la mas­si­fi­cació turística a la Ciu­tat Com­tal i con­tra la política de barra lliure per a l’atra­ca­ment –mai millor dit, en aquest cas– dels tres tipus de cre­uers que fan parada i fonda a la capi­tal cata­lana: els cre­uers grans, els cre­uers molt grans i els cre­uers absur­da­ment des­co­mu­nals. La pre­gunta, tres mesos després, és on són els mani­fes­tants. Han mar­xat a fer turisme? O s’han que­dat a casa?

Si en plena canícula d’agost, en un dels estius més calo­ro­sos que es recor­den, els acti­vis­tes anti­tu­risme s’han que­dat dòcil­ment als seus bar­ris i car­rers, fent vacan­ces ecològiques i de quilòmetre zero sense moure’s del lloc, tan­cats al pis, fent mig­di­a­des amb el ven­ti­la­dor en mode eco i obrint les fines­tres perquè corri l’aire a la nit, hau­rem d’aplau­dir-los per la sen­si­bi­li­tat cívica i la coherència per­so­nal i política. En una època estra­nya on els fede­ra­lis­tes no fede­ren, els soci­a­lis­tes no soci­a­lit­zen, els con­ser­va­dors no con­ser­ven i els inde­pen­den­tis­tes no inde­pen­dit­zen, és meri­tori que els anti­tu­ris­tes facin exac­ta­ment allò que recla­men als altres: no fer turisme.

Tot i així, tinc els meus dub­tes. Aquest estiu he pogut fer un tomb per la costa tar­ra­go­nina i un altre pel Piri­neu, i en tots els casos he tro­bat molta gent pro­ce­dent de capi­tals turísti­ques a la recerca de des­cans i oci. M’ima­gino que les cues d’embar­ca­ment low cost d’El Prat cap a des­ti­na­ci­ons euro­pees també van car­re­ga­des d’anti­tu­ris­tes amb la legítima ambició de conèixer altres llocs, ocu­par hotels i apar­ta­ments d’oferta com més cèntrics millor, i dei­xar-se esta­far, feliços i en pau amb el món, a les ter­ras­ses de les pla­ces més típiques.

Abans, tenir vacan­ces i viat­jar era cosa de rics. Ara que tants en podem fer, gau­dim-ne i dei­xem gau­dir-ne als altres, caram.