La rumba asturiana

Ara que els veïns de Gràcia la patei­xen, fur­gant en la memòria un topa amb el colos­sal pregó que aque­lla festa major ens regalà l’any 2009. Gui­tarra en mà, el Sicus Car­bo­nell, cer­vell, cor i ànima dels Sabor de Gràcia, dedicà un home­natge can­tat a un gènere musi­cal, la rumba cata­lana, que com ell mateix des­cri­via relliga les cançons del Pescaílla, el Gato, Peret i tots els gita­nos que man­te­nen viu aquest lle­gat a racons com la plaça del Ras­pall. Aquests dies n’hem sen­tit a par­lar una estona, de rumba, i no pas per a bé. Els intents de decla­rar-la Patri­moni Imma­te­rial de la Huma­ni­tat han topat amb les reticències del Minis­teri de Cul­tura, el de Miquel Iceta, que troba que això d’afe­gir “cata­lana” resta mèrits a la can­di­da­tura. El debat en si, però, té menys recor­re­gut que una dis­cussió amb Javier Tebas sobre Gramsci. És a dir, cap. I si és així, és perquè la una­ni­mi­tat entre la bona gent de la música és total, i si no, sur­tin del des­patx ofi­cial una estona i pre­gun­tin què n’opi­nen veus com ara els Estopa o Lolita. És rumba cata­lana, i prou. Una polèmica, doncs, absurda i que no tin­dria res més, si no fos que tras­pua una de les fixa­ci­ons més pro­fun­des –que Cata­lu­nya sigui sub­jecte propi– que encara con­ti­nua cas­ti­gant el sub­cons­ci­ent d’Espa­nya. I si hi ha algun àmbit on això es veu de manera més nítida és en el de la política, on uns, els de dre­tes, ja ni s’esfor­cen a dis­si­mu­lar que això de la diver­si­tat els repe­teix més que l’all. I, per tant, ja no és que mirin de diluir tot tret dife­ren­cial perifèric, sinó que direc­ta­ment ja l’ata­quen. Entre els que es diuen d’esquer­res, tam­poc espe­rin moi­xai­nes. Obce­cats per no sem­blar massa com­pla­ents amb les deman­des sobi­ra­nis­tes de més aire, el PSOE i com­pa­nyia s’han con­ver­tit en una versió més edul­co­rada en les for­mes, però en el fons com­par­tei­xen la mateixa visió d’un Estat que, per a ells, comença i acaba a Madrid. Perquè si a més de ser­vir-hi un cac­hopo excels a Ovi­edo can­tes­sin la rumba astu­ri­ana, no li faríem tants esca­ra­falls a la cosa, oi minis­tro?