Aigua de poble

Quan sento par­lar de l’admi­nis­tració d’aigua pública em ve al cap Chi­na­town, aque­lla pel·lícula de mar­tin­ga­les de l’empresa d’aigües de Los Ange­les. Deu ser que l’Agència Cata­lana de l’Aigua (ACA) a vega­des fa mèrits per recor­dar-me Jack Nic­hol­son, Faye Dunaway i Polansky. Vejam. Ara que som en temps de sequera i l’ACA ha dic­tat “situ­ació d’emergència” per a alguns pobles empor­da­ne­sos, de pas­sada els ha empès a un esce­nari per a un Kafka de pro­xi­mi­tat. L’ACA insta aquests pobles que san­ci­o­nin “els que incom­plei­xin les res­tric­ci­ons”. Avan­cem que en els pobles petits la diguem-ne huma­ni­tat pública con­sis­teix en l’alcalde i la secretària. Sols i des­ar­mats, no només d’arnès, cavall i llança: des­ar­mats tant d’eines de con­trol com de càstig. L’ACA, en la més noble tra­dició fun­ci­o­na­rial espa­nyola, els ha etzi­bat que al seu poble la mit­jana per habi­tant supera els 200 litres/dia/per­sona. I, apa, ja us ho fareu, alcalde i secretària, per con­tro­lar els incom­pli­dors, sobre­tot quan en alguns casos la pre­sumpta cri­mi­na­li­tat aquàtica és alta: a Pera­lada cap a 500 litres/dia/per­sona! Més del doble! A Sant Pere Pes­ca­dor, en canvi, amb els seus 200 podran aspi­rar al premi Mar­ga­lef d’eco­lo­gia. Sem­pre segons els números de l’ACA, perquè a Vila­da­mat les dades muni­ci­pals de con­sum dife­rei­xen. L’ACA prèvia­ment podria haver faci­li­tat una orde­nança comuna per a tots els muni­ci­pis, però ha irrom­put en la sequera com un cavall sicilià mal­des­tre. Tam­poc l’ACA no ha tin­gut pre­sent que en alguns pobles amb urba­nit­za­ci­ons hi acaba vivint molta gent, molta, tot l’any i, atenció!, no empa­dro­nada. I això fal­si­fica la divisió entre l’aigua esco­lada i els con­tri­bu­ents ofi­ci­als, pre­sump­tes ene­mics del poble. I per posar pebre al plat, el Sr. Pons, direc­tor de l’ACA, es veu que ha afir­mat que “hi ha més zones enjar­di­na­des a l’Empordà que a Bar­ce­lona”; sem­bla que fis­ca­lit­zen els metres qua­drats de gespa amb un dron... que no dis­tin­geix l’herba del plàstic verd. Pot­ser es podria assa­jar un nou ager­ma­na­ment comar­cal. Seguint la tra­dició cata­lana de no comp­tar gaire amb l’admi­nis­tració, es trac­ta­ria que, entre amics, cone­guts i salu­dats, els dels pobles res­trin­gits fos­sin con­vi­dats a dut­xar-se a casa dels que encara no tenen res­tric­ci­ons.