L’època de la incertesa

L’ésser humà sem­pre ha mal­dat per esbri­nar el futur. De fet, és un tret de la seva huma­ni­tat que es remunta a l’ori­gen de la nos­tra con­dició. Els ora­cles –de Del­fos a Heliòpolis–, les sibil·les –que pro­vi­nents del món gre­co­llatí s’endin­sen en la tra­dició cris­ti­ana–, l’Yijing –un dels pilars del pen­sa­ment xinès, en què és cab­dal l’ele­ment ora­cu­lar– són símbols del nos­tre anhel d’atènyer l’ave­nir i d’inter­pre­tar amb encert els sig­nes dels pre­sa­gis. Paul Feye­ra­bend, amb un cri­teri tan lúcid com volàtil, con­si­de­rava els augu­ris com a sis­te­mes raci­o­nals de conei­xe­ment anti­ci­pat. Comp­tat i deba­tut, la pre­dic­ti­bi­li­tat –el dir abans del ser– ens dona una major segu­re­tat teòrica i l’esde­ve­ni­dor se’ns mos­tra menys difús, ni que sigui a força d’inter­pre­tar metàfores obs­cu­res.

Ara, però, en ple segle XXI, els superor­di­na­dors han pas­sat a ocu­par el lloc de les mèdiums en un clar bes­canvi de la poètica del ritual per la fre­dor del càlcul. I tan­ma­teix, hi ha una cosa que en aquests dar­rers mil·len­nis no ha vist pas alte­rat el seu paper: la incer­tesa no ens és grata, tal era –i és– la fina­li­tat de pro­jec­tar el per­ve­nir: traçar un camí segur a fi de tran­si­tar-lo sense ensurts. I, això no obs­tant, vivim en plena època de la incer­tesa, en un món on la vola­ti­li­tat s’ha ins­tal·lat en el tron de la veri­tat. La pèrdua d’esta­bi­li­tat de les estruc­tu­res soci­als d’ençà dels anys setanta difi­culta, si no impos­si­bi­lita, la con­so­li­dació de marcs de referència sòlids i, en aquest sen­tit, la nos­tra praxi quo­ti­di­ana es veu for­ta­ment afec­tada per una muta­bi­li­tat cons­tant. I per bé que és cert que el canvi és una vari­a­ble inhe­rent del món evo­lu­tiu, la tec­no­lo­gia –i amb ella el nos­tre grau de consciència de la rea­li­tat– ha ele­vat la incer­ti­tud de les nos­tres vides.

Para­do­xal­ment, un dels fac­tors de crei­xe­ment des­bo­cat de la incer­tesa es troba en l’aug­ment de les pos­si­bi­li­tats de conèixer més i millor gràcies al gran avenç tec­no­ci­entífic que ha tin­gut lloc en els dar­rers decen­nis. Un conei­xe­ment dinàmic que ens fa dipo­si­ta­ris en potència d’un saber que encara cal ela­bo­rar: hi ha més coses que sabem que no sabem que conei­xe­ment acu­mu­lat; l’altíssima den­si­tat de dades com­pu­te­rit­za­des ens aboca a un pou sense fons on infi­ni­tud de fenòmens res­ten pen­dents d’inter­pre­tació. En són una deri­vada aque­lles deci­si­ons polítiques en relació directa amb el canvi climàtic; i nogens­menys, els pro­ble­mes ètics que sor­gei­xen pel que fa a la intel·ligència arti­fi­cial o a la bio­lo­gia avançada –a causa del des­co­nei­xe­ment de les futu­res con­seqüències– obren una fis­sura difícil de resol­dre entre ciència i política. L’apòcrifa sentència de Sòcra­tes, “Només sé que no sé res”, retorna amb força, en tant que ara mateix l’incre­ment de la incer­tesa és un fac­tor cen­tral de les nos­tres vides.

A la incer­tesa epis­te­mològica –fruit de l’excés de conei­xe­ment en potència– s’hi con­tra­posa la incer­tesa social en un model on han esde­vin­gut endèmics pro­ble­mes com la pre­ca­ri­e­tat labo­ral i l’accés a l’habi­tatge. Què podem fer davant d’un flux tan gran d’ines­ta­bi­li­tat que con­di­ci­ona qual­se­vol pers­pec­tiva de futur via­ble i digne? Edgar Morin –ja havent sobre­pas­sat els 102 anys– ens acon­se­lla, para­fra­sejo, “d’apren­dre a viure en la incer­tesa”, com a manera de resis­tir futu­res situ­a­ci­ons impre­vi­si­bles. D’altra banda, Josep Maria Esqui­rol ens fa avi­nent el “sen­tit de la vida lli­gat a la quo­ti­di­a­ni­tat”, en con­tra­po­sició a la “tren­ca­dissa en el cel dels grans valors”. En una paraula, l’equi­va­lent con­tem­po­rani a l’ideal revo­lu­ci­o­nari és la resistència al col·lapse d’un món que –qui ho sap?– pro­ba­ble­ment no tor­narà.

La incer­tesa –els límits del conei­xe­ment– és una dimensió humana –massa humana– que no fa altra cosa que res­pon­dre a la por de l’ave­nir. Ine­vi­ta­ble­ment, per­sis­tim en tro­bar segu­re­tat en una pre­visió que rebaixi tant com sigui tot allò impre­vi­si­ble. I tan­ma­teix, des de la filo­so­fia escèptica, bo i pas­sant pel “Si fallor, sum”, d’Agustí d’Hipona, fins al “Crec que sé” de Witt­gens­tein, sense obli­dar Des­car­tes, el dubte sem­pre ens acom­pa­nya. I si bé és veri­tat que el poder ens ho posa prou difícil i que cal no renun­ciar a l’esfera pública de l’àgora, també ho és que ens convé un gir de men­ta­li­tat que pugui con­ver­tir la muta­bi­li­tat en una vari­a­ble òptima. Ningú no té la qua­li­tat de lle­gir el futur. Que la por no ens faci esclaus de la incer­tesa.