Parlar-ne

Hi ha aquell que es posa fino­lis, o lingüista, i ales­ho­res fa ser­vir el verb enra­o­nar. La paraula té la seva música i en una pres­tat­ge­ria de fer bonic hi fa goig, però quan et poses el verb i el dis­curs a la boca, allò que fas, habi­tu­al­ment, és par­lar. És un fet tan quo­tidià i tan directe, això de par­lar, que no neces­sita bar­ro­quis­mes semàntics, perquè men­tre enra­o­nem hi ha el risc de que­dar atra­pats en un mot que sem­bla una trampa, per la llen­gua i també per a les idees.

Una cosa dife­rent és rao­nar, que no té res a veure amb això d’enra­o­nar. Perquè no tot­hom que parla raona, que vol dir posar la raó com a ban­dera d’argu­ment, no pas com a coar­tada d’alguna mali­feta o algun estra­ta­gema incon­fes­sa­ble. Rao­nar les coses com a estadi previ i neces­sari a l’esta­bli­ment d’un acord, rúbrica d’un com­promís o segell d’una entesa fructífera.

I vet aquí que ara és temps de par­lar i també de rao­nar. Com per exem­ple ahir, al Col·legi d’Advo­cats de Bar­ce­lona, on es va cele­brar un debat a qua­tre veus sobre els límits de la llei d’amnis­tia i si una norma d’aques­tes carac­terísti­ques té cabuda en el marc jurídic espa­nyol. El sim­ple fet de par­lar-ne, de posar raons i con­tra­ra­ons damunt la taula, ja és molt impor­tant, i és un pas més cap a la solució defi­ni­tiva.

Hi ha aquells astuts que vol­drien pas­sar-se anys enra­o­nant sobre la repressió a l’inde­pen­den­tisme i men­tres­tant la repressió ani­ria avançant, cap­tu­rant per­so­nes i con­dem­nant ànimes. Atenció als tram­po­sos. El que cal és par­lar, rao­nar, acor­dar, apli­car i, en aca­bat, con­ti­nuar.