Emprenedors

Empre­ne­dors, cre­a­tius, labo­ri­o­sos, bons nego­ci­ants i altres flo­re­tes –tot sovint rela­ci­o­na­des amb els diners– que, ja des d’abans de la dic­ta­dura fran­quista, els espa­nyols han dit als cata­lans, s’han fixat en l’ima­gi­nari. Més enllà de l’encert o no d’aques­tes eti­que­tes, evi­dent­ment que hi ha un interès! Si, com deien també, els cata­lans de les pedres, en feien pans, no hi fal­ta­ven volun­ta­ris per crus­pir-se’ls. Això sí, dei­xa­ven caure algu­nes engru­nes perquè no fos cas que s’aturés la màquina; unes engru­nes que sem­pre tro­ben gent d’aquí dis­po­sada a admi­nis­trar amb lle­ial­tat envers els amos. En el fons, el menys­preu i la ràbia que tras­puen molts espa­nyols d’una manera més o menys fla­grant, no rau tant en les diferències –no s’és ni millor ni pit­jor– més que nota­bles sinó en la seva neces­si­tat vital de super­vivència. Sense la pro­duc­ti­vi­tat i el lliu­ra­ment anual escan­dalós de recur­sos els cau­ria el cas­tell. Això, per exem­ple, no ho poden dir dels bas­cos; aquests, mal­grat les diferències i una història recent molt més vio­lenta, els cauen molt millor i no en depe­nen. I els esforços dels cata­lans per fer-se agra­do­sos tam­poc no han dut mai enlloc. Un psicòleg els diria que és qui té el pro­blema qui s’ha de trac­tar...

Es diu que el per­fil dels repre­sen­tants polítics hau­ria de reflec­tir el tarannà de la població que els vota; doncs –amb alguna excepció– no es veuen ras­tres d’empre­ne­do­ria, cre­a­ti­vi­tat o labo­ri­o­si­tat en les files dels par­tits. Mal­grat les evidències i les pro­me­ses elec­to­rals, ningú no va per feina. És per això que fugen de la política els empre­ne­dors? I ningú no sap tam­poc si la pro­pera gene­ració man­tindrà alguna empremta d’aquests trets específics o cada vegada s’assem­blarà més a la d’altres auto­no­mies, la il·lusió de molts joves de les quals és esde­ve­nir fun­ci­o­na­ris públics.