‘L’Oca’: ferida oberta

Ahir es va com­plir un quart de segle de l’enfon­sa­ment de L’Oca a l’estany de Banyo­les. Quan va pas­sar, qui escriu ja tre­ba­llava en aquesta casa i s’ocu­pava de les infor­ma­ci­ons del Gironès i el Pla de l’Estany. Una tru­cada del meu cap de l’època em va orde­nar dei­xar tot el que estigués fent i enfi­lar cap a Banyo­les. La barca s’estava enfon­sant. En arri­bar hi havia molts ner­vis. Alguns ciu­ta­dans i els cos­sos de res­cat havien començat a inten­tar sal­var els pas­sat­gers i als turis­tes que havien acon­se­guit arri­bar a la vora se’ls donava man­tes perquè s’abri­gues­sin. Les seves cares esta­ven total­ment des­com­pos­tes. Des­es­pe­ració de veure com gent amb qui com­par­tien vacan­ces esta­ven atra­pats, com la barca a la qual minuts havien pujat per fer un pas­seig s’anava enfon­sant i com un dia que pen­sa­ven bonic s’aca­bava con­ver­tint en un espec­ta­cle dan­tesc. Un Joan Solana des­en­cai­xat, l’alcalde del moment, jun­ta­ment amb per­so­nal muni­ci­pal, feia el que bona­ment podia. Men­tres­tant, davant de la pes­quera, els equips de res­cat començaven a posar en filera els cadàvers dels avis que no se n’havien sor­tit i els tapa­ven amb man­tes. Fins a vint-i-un cos­sos. Aquell mateix dia es començava a dir que els pro­pi­e­ta­ris havien fora­dat l’embar­cació.

El nau­fragi de L’Oca es va con­ver­tir en un serial que va posar Banyo­les altre cop a la boca de tot­hom. No feia tant havia estat una sub­seu olímpica i havia vis­cut la polèmica del boi­ximà del Museu Dar­der ati­ada per un metge ano­me­nat Alp­honse Arce­lin. La capi­tal del Pla de l’Estany tocava fons i es dei­xava tot sol l’Ajun­ta­ment. Bones parau­les, suport ver­bal, però una rea­li­tat: l’Estat se’n ren­tava les mans tot i que la com­petència de la nave­gació era seva. La tragèdia de L’Oca va cap­gi­rar la vida de Banyo­les i, per des­comp­tat, la de les famílies de les vícti­mes. Un llarg procés d’inves­ti­gació i un judici amb mol­tes ombres van tan­car el procés. Però més de dues dècades després el record d’una tragèdia que s’hau­ria pogut evi­tar con­ti­nua molt pre­sent en la memòria col·lec­tiva banyo­lina. I mol­tes feri­des no han pogut cica­trit­zar.