Tot ho acaben espatllant

Quan fa deu anys es posava en marxa l’AVE, sem­blava un somni impos­si­ble poder anar de Girona a Bar­ce­lona i a Madrid en el temps indi­cat, amb pun­tu­a­li­tat i amb como­di­tat. Deu anys després, aquell AVE llu­ent, modern, ràpid i pun­tual ha començat a adqui­rir els hàbits i les carac­terísti­ques de la resta de la xarxa fer­roviària. Avui ja són habi­tu­als els retards a l’AVE, les atu­ra­des enmig del tra­jecte, els bit­llets blo­que­jats perquè hagis de com­prar els més cars, les cues digi­tals per com­prar bit­llets com si es tractés d’un con­cert de Bruce Springs­teen i aquell neguit que ens ha acom­pa­nyat durant tants anys a l’hora d’aga­far el tren, pel fet de no saber quan pas­sa­ria ni quan arri­ba­ria.

Ja era difícil, però també han espat­llat l’AVE i han acon­se­guit de nou rècords d’ine­ficiència. Les meves més sin­ce­res feli­ci­ta­ci­ons a la com­pa­nyia més inútil d’Espa­nya. És el que passa quan tens empre­ses diri­gi­des no per pro­fes­si­o­nals, sinó per col·locats de par­tits polítics que no tenen ni idea del que tenen entre mans. Renfe i Adif –l’ordre dels fac­tors no altera el pro­ducte– han acon­se­guit una fita impos­si­ble: con­ver­tir-se en el prin­ci­pal mal­son de milers de cata­lans que diària­ment per­den hores, salut i diners perquè no tenen més remei que viat­jar en el que deu ser el pit­jor trans­port d’Europa. Algú hau­ria de començar a dir, però, que aquest mal­son no s’aca­barà fins que no refa­cin de nou tota la infra­es­truc­tura fer­roviària de Cata­lu­nya que, com s’ha vist, cau a tros­sos fruit d’anys i panys de dei­xa­desa. Ja va pas­sar amb la xarxa elèctrica, quan a prin­ci­pis del segle XXI va començar a caure a tot Cata­lu­nya perquè les com­pa­nyies res­pon­sa­bles s’havien obli­dat de fer el més mínim man­te­ni­ment i cap inversió. Ales­ho­res, algú amb seny va deci­dir inver­tir el que no s’havia inver­tit en trenta anys i refer tota la xarxa elèctrica a Cata­lu­nya. El resul­tat és quel­com que fun­ci­ona i que gai­rebé no pre­senta incidències. Pot­ser que Renfe i els d’Adif pren­guin exem­ple i algú assu­meixi amb valen­tia que l’única solució per a aquest pro­blema endèmic és inver­tir, inver­tir i inver­tir, fins a acon­se­guir reno­var fins el dar­rer car­gol i fins la dar­rera tra­vessa. Malau­ra­da­ment, ens queda molt per patir.