L’irrellevant

Abans d’enre­gis­trar la con­versa, la peri­o­dista Helena Mer­ri­man pre­gun­tava a Joac­him Rudolph què havia esmor­zat. És la qüestió còmoda, l’acció quo­ti­di­ana, el fet irre­lle­vant que relaxa el con­vi­dat i el moment que s’apro­fita per ajus­tar el so del micròfon. Rudolph par­lava de manera assos­se­gada, con­ver­tint l’ale­many no en aque­lla llen­gua auto­ritària i mar­cial, un cop de bota, sinó en una cadència humil i càndida; una moi­xaina. En les pau­ses, Eve­line, la dona de Rudolph, els por­tava tas­ses de te. Després de dei­xar-les sobre la taula li posava una mà a l’espat­lla. Com l’escena de Breu encon­tre (1945) quan la mà, en un acte ines­pe­rat, s’aco­mi­ada de l’amant aco­llint-se, per uns segons, al final del seu coll. Eve­line va ser la pri­mera dona que va fugir del túnel 29 que Rudolph, estu­di­ant d’engi­nye­ria, havia ideat pla­ne­jant una fugida col·lec­tiva. Era l’estiu del 1962 i Berlín, una ciu­tat divi­dida. Dijous, l’ani­ver­sari de la cai­guda del Mur de Berlín, un inves­ti­ga­dor m’explica una tro­ba­lla, unes memòries d’un per­so­natge, un anti­he­roi, el qual és del parer que la relació d’una per­sona amb els esde­ve­ni­ments que can­vien el món no té cap mena d’interès. Intrans­cen­dent. Com l’esmor­zar, com acot­xar la mà a qui la neces­sita. L’irre­lle­vant, però, és el que no anirà a la pape­rera de la Història.