Misèria dels superpartits

El govern de Sánchez és el resul­tat d’una amal­gama d’interes­sos tan afins com con­tra­po­sats, tei­xits entre vuit par­tits. Per a alguns el pacte va ser un tràmit pre­vi­si­ble, però per a d’altres va cos­tar molt pels anta­go­nis­mes extrems de par­tida. El pacte no es va for­jar només com un front con­tra el PP i Vox. Hi va haver dos con­di­ci­o­nants més impor­tants. Un era el risc real del PSOE de des­a­parèixer com a par­tit si s’hagues­sin repe­tit les elec­ci­ons i res­tava a l’opo­sició orfe de recur­sos mate­ri­als i gover­na­men­tals. El segon era el pes de la repressió en les files de l’inde­pen­den­tisme. Mul­tes milionàries i anys i anys de presó. La paraula estel·lar que ha impe­rat aquests dar­rers anys era des­ju­di­ci­a­lit­zació. El pacte entre ERC i el PSOE sem­blava un mer pacte retòric perquè la repressió seguia crei­xent men­tre “esta­bi­lit­za­ven” els seus governs. Ara el PSOE s’ha hagut d’empas­sar una “des­ju­di­ci­a­lit­zació” defi­ni­tiva, l’amnis­tia. I el reco­nei­xe­ment de la causa de la per­se­cució política, la negació de la nació cata­lana i el dret fona­men­tal que li per­toca com a tal. La nego­ci­ació segueix en dues tau­les sepa­ra­da­ment. Vist des de fora resulta sur­re­a­lista. S’explica perquè venim d’un pas­sat imme­diat en què l’odi sec­tari impera i pre­fe­rien per­dre un ull a canvi que el con­trin­cant perdés els dos. Alguns fins i tot defen­sa­ven els del 155 per sobre els seus exso­cis. Cal dir-los que ja n’hi ha prou d’aquest color. No heu sabut fer front a la repressió fins ara, ni heu acon­se­guit que podem usar la nos­tra llen­gua amb plena nor­ma­li­tat ni a l’escola ni que recap­tem i admi­nis­trem els nos­tres impos­tos. Segui­reu igual? Segui­reu venent que sou un super­par­tit? O esde­ve­niu eines efec­ti­ves pels drets i el benes­tar de la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya o no sou res.