Educar en l’empatia

M’expli­cava l’altre dia la per­ru­quera, en aque­lles con­ver­ses en què xer­res de tot i de res tot i que sigui el pri­mer cop que interac­tues, la reacció que va tenir el seu fill davant de les notícies de Gaza. La cri­a­tura té deu anys i els pares inten­ten que no vegi aques­tes ter­ri­bles notícies. Però, de tant en tant, se’n cola alguna, i el nen, que tenia l’antena posada, va cap­tar que es par­lava d’altres infants. En aquest cas, vícti­mes de les bom­bes isra­e­li­a­nes. Pot­ser sor­tien ferits a un hos­pi­tal, pot­ser plo­ra­ven per la mort dels seus fami­li­ars, o pro­ba­ble­ment tot alhora. El sor­pre­nent va ser la reacció del fill de la per­ru­quera. “Em va dir que, total, aquests nens ja estan acos­tu­mats a patir”, va rela­tar, tot con­fes­sant el cal­fred que li va sobre­ve­nir en sen­tir les seves parau­les. En quin moment un nen d’aquesta edat inte­ri­o­ritza la nor­ma­li­tat d’un pati­ment sem­blant? Què ha pas­sat amb la capa­ci­tat de sen­tir empa­tia cap als sem­blants? El fet de veure-ho per la tele­visió fa que es des­di­buixi la con­dició humana de l’altre? Una pan­ta­lla fa con­fon­dre ficció i rea­li­tat encara a aquesta edat? Venen al cap mol­tes pre­gun­tes i cap cer­tesa. O sí, pot­ser alguna. Que pares i mares han d’edu­car en l’empa­tia. Que cal expli­car el que passa al món de la manera que els infants ho puguin enten­dre i quan esti­guin pre­pa­rats. Que a les esco­les s’ha de poder par­lar dels con­flic­tes d’una forma lliure i oberta, sense que els docents se sen­tin pres­si­o­nats a les xar­xes soci­als ni se sot­me­tin a acu­sa­ci­ons d’adoc­tri­na­ment. Perquè els infants i els ado­les­cents són per­me­a­bles a les notícies, i és absurd voler-los tan­car en una bom­bo­lla.