El mirall del PNB i Bildu

Durant anys i panys des del naci­o­na­lisme català s’ha obser­vat amb un molt poc dis­si­mu­lat enca­te­ri­na­ment tot allò que feien els bas­cos. Un tic que és només una de les mol­tes expres­si­ons que han carac­te­rit­zat la par­ti­cu­lar, i massa cops ide­a­lit­zada, relació que han man­tin­gut dos ter­ri­to­ris que històrica­ment s’han reco­ne­gut mútua­ment per la seva sin­gu­la­ri­tat, enmig d’un con­text polític i ins­ti­tu­ci­o­nal, l’espa­nyol, que si alguna cosa fa és jus­ta­ment negar-la. Els uns i els altres, en defi­ni­tiva, ens hem sen­tit una mica units en l’adver­si­tat de la cir­cumstància, però tam­poc sense arri­bar a la cama­ra­de­ria, mal­grat par­tir de dues rea­li­tats naci­o­nals amb diferències nota­bles, començant per la violència que durant massa temps ha pre­si­dit el con­flicte basc. En aquest mirar-nos sem­pre una mica de reüll, un dels capítols més fas­ci­nants ha estat con­tem­plar com s’ha anat alter­nant el paper de qui feia una mica de mirall, o refe­rent, de l’altri en certs moments. Així, per exem­ple, durant el període d’esplen­dor del pujo­lisme, des de no pocs sec­tors d’aquí no s’ama­gava l’admi­ració pel com­promís, la fer­mesa i la des­tresa amb què el naci­o­na­lisme basc no només va saber bas­tir una auto­go­vern i una hege­mo­nia elec­to­ral vigo­rosa, sinó que va arti­cu­lar moments històrics –Lizarra– que en clau cata­lana es van viure com a molt pròxims. En inversa pro­porció, l’esclat del procés sobi­ra­nista va pro­vo­car que des d’allà dei­xes­sin de mirar-se el melic una estona per estar pen­dents d’uns cata­lans que, de cop, “feien coses”. I així podríem seguir fins arri­bar a la calo­ro­sa­ment inqui­e­tant tar­dor del 2023, en un punt d’ine­xac­ti­tud exis­ten­cial en què els con­flic­tes català i basc no se sap ben bé ni on són ni, sobre­tot, cap a on van, tot i que allà tenen les coses un xic més clares. Mirin, si no, el PNB i Bildu, que han entès que els pro­ces­sos no avan­cen sols, per pura inèrcia, i que sovint cal pren­dre deci­si­ons difícils, ni que sigui pel propi interès, i reno­var lide­rat­ges. És el camí i, ni que sigui per un cop, en això fora bo seguir-los sense fer gai­res esca­ra­falls.