La covid que no marxa

I un dia, de nou, no saps com, tor­nes a tenir covid. I recor­des com el març del 2020 el que ara passa com una grip o un refre­dat fort va fer atu­rar el món. Com ens van tan­car a casa, van posar en pausa la vida i la majo­ria de l’acti­vi­tat econòmica i vam endin­sar-nos tots en una mena de bom­bo­lla que es va començar a desin­flar tres mesos més tard però que en qüestió de mas­ca­re­tes va arri­bar fins al febrer pas­sat, quan van des­a­parèixer del trans­port públic, i fins al juliol, quan van dei­xar de ser obli­gatòries als hos­pi­tals, cen­tres de salut, farmàcies i residències de gent gran. En els moments més durs de la pandèmia sortíem als bal­cons a aplau­dir els sani­ta­ris i fèiem, tots, pro­me­ses de com, de l’extra­or­dinària situ­ació, en sor­tiríem millors. Més de tres anys més tard no sem­bla que s’hagin com­plert. Parlo més aviat de les col·lec­ti­ves, aque­lles que augu­ra­ven una soci­e­tat amb lliçons apre­ses del coro­na­vi­rus un cop se’n pogués girar full. Només cal mirar les notícies. Demà comença una vaga inde­fi­nida de les infer­me­res en con­tra del ter­cer con­veni del sis­tema sani­tari, Europa es pre­para perquè els estats tor­nin a estrènyer-se el cin­turó a par­tir del 2024... La covid, les pro­me­ses amb què s’acom­pa­nyava i els seus efec­tes, sem­blen cosa del pas­sat. Fins que et con­ta­gies de nou, és clar.