A Francesc Xammar

Va cele­brar la seva pri­mera missa amb un calze d’or que li havia rega­lat sa mare. Però la llu­en­tor del metall no tapa cap ver­go­nya ni injustícia i el jesuïta i acti­vista Fran­cesc Xam­mar Vidal va aca­bar fonent aquell calze per obte­nir diners per als sec­tors soci­als més pobres. No es cre­guin que era una d’aque­lles acci­ons que sovint algú fa per fer-se veure i sen­tir tocar fla­bi­ols i cam­pa­nes al seu pas. No va ser l’única. Quan ell, que va néixer el 1933 en una bona família de Bar­ce­lona i tot li anava de cara com a molts altres fills de la bur­ge­sia cata­lana, va pren­dre consciència de les desgràcies i les injustícies soci­als de la perifèria bar­ce­lo­nina, va deci­dir des­pren­dre’s dels seus béns, renun­ciar a l’herència fami­liar i entrar a la com­pa­nyia de Jesús, des de la qual va ini­ciar una tasca ingent d’ajuda als més des­val­guts; a Nica­ra­gua, on sem­pre hi ha anat fent viat­ges inter­mi­tents, i també a Tar­ra­gona, on va arri­bar a finals dels anys sei­xanta, al barri de Tor­re­forta, i des d’on es va posar al cap­da­vant de totes les mobi­lit­za­ci­ons i pro­tes­tes en favor d’aque­lla soci­e­tat de les aca­ba­lles del fran­quisme, “a favor de la dig­ni­tat de vida i l’atenció de l’admi­nis­tració cap als bar­ris mar­gi­nats, on falta de tot”, segons recor­dava fa uns anys en aquest mateix diari l’escrip­tor i expolític Josep-Lluís Carod-Rovira. L’Ajun­ta­ment de Tar­ra­gona con­ce­dirà avui el títol de fill adop­tiu a Xam­mar. Si hi ha algú entre el (petit) grup de per­so­nes que, en la seva àrea de com­promís, han dei­xat un bon ras­tre sense bus­car cap corona de llo­rer és ell. Com­promès i llui­ta­dor, és tot un honor tin­dre’l com a fill tar­ra­goní.