Nadales

Més len­ta­ment que les car­tes, al final també vam dei­xar d’escriure i rebre postals. Durant un temps, encara vam pro­lon­gar-ne l’ús, entre con­ven­ci­o­nal i fes­tiu, perquè tenien un espai tan petit des­ti­nat al mis­satge, que com­pro­me­tien poc i satis­fe­ien sense gaire esforç els deu­res d’afecte amb la família i els amics. De cop, però, ni aquesta dedi­cació va ser supor­ta­ble, i a sobre hi havia els entre­bancs de tro­bar la postal ade­quada, ni kitsch ni pre­ten­si­osa; de com­prar i estam­par-hi el segell, i el més com­pli­cat: loca­lit­zar una bústia on dipo­si­tar-la, amb l’incon­ve­ni­ent que sem­pre arri­ba­ves abans que la tar­geta que pre­go­nava la teva enyo­rança o la feli­ci­tat con­que­rida en fos quin fos el viatge, quan de l’enyo­rança i la feli­ci­tat ja no que­dava res. Escriure postals era una comu­ni­cació lenta i quasi retrògrada, i amb la intro­ducció dels mòbils ja només toleràvem aque­lla rèmora per a les feli­ci­ta­ci­ons de Nadal. No fa pas gaire, encara ens n’arri­ba­ven d’algun parent llunyà o d’una amis­tat extra­vi­ada, fins que van ser també subs­tituïdes per les nada­les digi­tals. D’aques­tes fes­tes, en retinc dues que com­par­teixo aquí per afe­gir-me als bons desit­jos per als dies a venir: la foto­gra­fia de l’artista Tura San­glas d’una nena aixe­cant una llesca d’herba per exa­mi­nar la terra crua de sota, una vida per estre­nar, i la frase de Proust que va enviar-me l’escrip­tor Quim Español, extreta d’una carta a Lio­nel Hau­ser: “He renun­ciat a creure que els anys siguin nous i puguin apor­tar una feli­ci­tat que avui ja és dar­rere meu. Però això no em fa pas desit­jar menys viva­ment que els que estimo siguin feliços.”