El safari

He anat a l’aero­port, a aco­mi­a­dar uns amics. Men­tre esperàvem el moment de fac­tu­rar les male­tes se’ns ha acos­tat una noia molt deci­dida i, abans de dir res, ens ha engan­xat un adhe­siu. Som­reia molt, això sí. Davant la nos­tra sor­presa ha començat a pro­po­sar-nos que ajudéssim no sé quina ins­ti­tució o obra social. M’ha cos­tat força fer-li enten­dre que no con­tinués, que con­si­de­rava que en aquell moment no era oportú.

Al cap de tres minuts ha com­pa­re­gut un xicot amb la mateixa història i, quan l’he tallat, m’ha dit: “És que no em dei­xa­reu par­lar?” Jo li he con­tes­tat: “Per­dona, però no t’ado­nes que ets tu qui no ens deixa par­lar? Amb aquests com­panys estem apro­fi­tant els últims ins­tants que ens que­den, abans que pugin a l’avió, per a comen­tar uns aspec­tes de la feina que han de fer. Ja és la segona inter­rupció que patim. Te’n fas càrrec?” No se’n feia càrrec, pel que sem­blava. Insis­tia. Només una certa violència meva acon­seguí de tallar la situ­ació. I quan ja entràvem a la sala d’embar­car, ens esco­me­ten per ter­cera vegada. Un ter­cer noi. Pot­ser pene­dit de la meva abrup­tesa ante­rior, intento rao­nar amb calma: “Nois, això no ho teniu ben orga­nit­zat. No pot ser que empai­teu la gent d’aquesta manera.” “Home, és que cada u de nosal­tres va a la seva, i no sabem si ja us han dit...” Vaig estar a punt d’acon­se­llar-lo: “Divi­diu-vos el ter­ri­tori, acos­teu-vos als qui estan sols, asse­guts o callats…”, però fins aquí hauríem pogut arri­bar.

Jo estic deci­di­da­ment en con­tra d’aquests abu­sos i en faig res­pon­sa­bles els qui envien aquests joves a prac­ti­car la imper­tinència i la coacció amb el pre­text d’una bona obra. Qui no és capaç de veure que molesta, o en pres­cin­deix, no pot acon­se­guir un con­tacte posi­tiu. És exi­gi­ble una mínima dosi de dis­creció i d’opor­tu­ni­tat. Mai no he pogut enten­dre que els urbans tole­rin, quan hi ha una recap­tació pública –càncer, Creu Roja, etc.–, que els peti­ci­o­na­ris apro­fi­tin que el semàfor està ver­mell per a ficar-se entre els cot­xes i ofe­rir ban­de­ro­les als con­duc­tors. He vist un acci­dent per culpa d’aquesta intro­missió. Les ban­de­ro­les s’han de ven­dre als garat­ges, i la pro­pa­ganda d’una obra social cal fer-la, a l’aero­port, des d’un tau­lell. No es pot enves­tir la gent d’aquesta manera i con­fon­dre l’acti­visme amb la barra.

És un cos­tum que sem­bla gene­ra­lit­zar-se als car­rers i també als esta­bli­ments públics. Estàs asse­gut en un cafè o en un res­tau­rant i entra algú que va repar­tint impre­sos per les tau­les, i en una segona volta et plan­teja si col·labo­res o no. És un cas clar d’intru­sisme. Però, en el fons, allò que defi­neix aquest vici és que no té en compte con­si­de­ra­ci­ons per­so­nals: fa una sim­ple valo­ració “objec­tual” de les per­so­nes. Som peces d’un safari. Si voleu, podeu fer una prova sig­ni­fi­ca­tiva: quan us enves­tei­xin, interes­seu-vos a fons per l’obra, digueu que esperàveu una ocasió com aquesta per a man­te­nir un diàleg i fer-vos càrrec… Us dei­xa­ran imme­di­a­ta­ment tran­quils. Us enge­ga­ran a pas­tar fang. No poden per­dre temps, ells. Pagues o no pagues?