El valor de la paraula

Una de les carac­terísti­ques que dife­ren­cien els humans de la resta d’ani­mals és la parla, l’arti­cu­lació de la paraula, la facul­tat del llen­guatge com a expressió del pen­sa­ment. Deia el filòsof Lev S. Vigotski que el pen­sa­ment és llen­guatge. I aquest llen­guatge evo­lu­ci­ona i, amb ell, el nos­tre pen­sa­ment. El nos­tre món abasta allò que podem expres­sar amb el llen­guatge, si hem de fer cas de la famosa frase d’un altre gran filòsof, l’austríac Ludwig Witt­gens­tein (1889-1951), en el Trac­ta­tus Logico-Phi­lo­sop­hi­cus (1918), on diu: “Els límits del meu llen­guatge són els límits del meu món.”

La paraula, la facul­tat d’expres­sar el pen­sa­ment mit­jançant el llen­guatge arti­cu­lat, tra­du­eix l’essència del nos­tre pen­sa­ment i és per això que la paraula té un gran valor. Una paraula en un moment con­cret pot can­viar-nos la visió d’un feno­men o l’estat d’ànim. Ens pot empènyer a actuar d’una manera o d’una altra de ben dife­rent. Per això és tan impor­tant que la paraula o parau­les que diem siguin clares i pre­ci­ses en la seva sig­ni­fi­cació.

En la nos­tra cul­tura medi­terrània, tra­di­ci­o­nal­ment es donava molt de valor a la paraula donada. Expres­si­ons com tenir paraula (ser seriós i com­pli­dor), donar la pròpia paraula o man­te­nir la paraula en un tracte (a l’hora de sege­llar un pacte, per exem­ple), per­ta­nyen a un model social on la con­fiança era un valor pre­uat. Fal­tar a la paraula, no res­pec­tar la paraula donada, era un descrèdit soci­al­ment molt greu, que com­por­tava la pèrdua d’esta­tus i de cre­di­bi­li­tat.

La soci­e­tat actual s’ha fet molt més com­plexa i allò que abans se sege­llava amb una paraula donada, ara demana un munt de burocràcia, i pot­ser diver­sos con­trols. Amb tot, per als humans, el valor de la paraula con­ti­nua essent molt alt. És per això que quan assis­tim a dis­cur­sos de per­so­nes amb res­pon­sa­bi­li­tats públi­ques que avui diuen una cosa i demà, una altra, segons els con­vin­gui, el pro­blema ja no és només de descrèdit, sinó que també fa tron­to­llar els esque­mes del nos­tre pen­sa­ment. Si a això hi afe­gim el fet de no conèixer la paraula pre­cisa, d’emprar eufe­mis­mes per elu­dir la paraula exacta (els acords polítics solen ser plens de gira­gon­ses eufemísti­ques, però també molts escrits jurídics, pot­ser vol­gu­da­ment), o sim­ple­ment tenir un voca­bu­lari limi­tat, sovint emfàtic (Bru­tal!, Genial!, Impres­si­o­nant!) o amb ús (i abús) de super­la­tius (Interes­santíssim!, Boníssim!, Maquíssim!), el feno­men ja té un altre abast. Un abast que implica no només el per­ju­dici de qui ho prac­tica, sinó també per a la soci­e­tat que ho rep, perquè la limita a l’hora d’emprar expres­si­ons genuïnes, amb el con­següent i pro­gres­siu empo­bri­ment de llen­guatge. Els mit­jans sovint posen en lloc visi­ble mol­tes per­so­nes amb aquests patrons força accen­tu­ats, i això per­ju­dica tot­hom.

La pre­cisió del llen­guatge és un requi­sit que mos­tra no sols si el nos­tre nivell de voca­bu­lari és limi­tat o no, sinó si també ho és el nos­tre pen­sa­ment. Cal apos­tar per un llen­guatge clar, ric i ente­ne­dor, començant pels qui tenen una expo­sició pública, perquè exer­cei­xen una deter­mi­nada influència i són els qui tenen una res­pon­sa­bi­li­tat més alta.