La desertització

La crisi de la sequera que patim a Cata­lu­nya en tot allò que té de dramàtic, de des­en­car­nat i, en defi­ni­tiva, de real, també es pro­jecta com a metàfora de la cruïlla exis­ten­cial en la qual es troba el país. Més enllà de la devas­tació medi­am­bi­en­tal, la pers­pec­tiva és inqui­e­tant amb la deser­tit­zació cul­tu­ral i naci­o­nal que ens corca com a comu­ni­tat. No és pos­si­ble­ment casu­a­li­tat que la desídia amb la qual les nos­tres elits, i en espe­cial el nos­tre govern ultra­mi­no­ri­tari, han bre­gat amb el repte de l’escas­se­tat de l’aigua sigui la mateixa indolència (i incom­petència) amb la qual s’han enfron­tat a la des­com­po­sició del sis­tema edu­ca­tiu, a la recu­lada de la llen­gua i, en gene­ral, a l’eva­po­ració de la cul­tura com a ele­ment de cohesió social.

En tots els casos es podia cop­sar el cata­clisme que s’acos­tava, els indi­ca­dors eren difícils d’esqui­var per a qual­se­vol per­sona interes­sada en l’àmbit públic i amoïnada pel benes­tar col·lec­tiu, i en cap dels con­flic­tes no és que s’hagin pres mesu­res insu­fi­ci­ents, és que no s’ha plan­te­jat cap pro­posta en cap sen­tit, almenys des de l’espai polític que avui governa la Gene­ra­li­tat i força ins­ti­tu­ci­ons.

La sequera ja va fla­gel·lar bona part del ter­ri­tori a la pri­mera dècada del mil·lenni i en comp­tes d’apro­fi­tar el pro­jecte d’inte­gració euro­peu per recla­mar soli­da­ri­tat hídrica amb con­ques no penin­su­lars i con­ce­bre grans infra­es­truc­tu­res que asse­gu­res­sin el sub­mi­nis­tra­ment d’aigua, es va optar en els temps del segon tri­par­tit pels pedaços que repre­sen­ta­ven les des­sa­li­nit­za­do­res (d’altra banda també res­pon­sa­bles d’un con­sum energètic insos­te­ni­ble). Dit d’una manera resu­mida: la migra­desa de la quo­ti­di­a­ni­tat i del con­ti­nuar arre­pa­pats a les ins­ti­tu­ci­ons arruïnava els pro­jec­tes ambi­ci­o­sos que hau­rien garan­tit un horitzó més esta­ble per a tot­hom.

El cicle es repro­du­eix en tots els ele­ments del qua­dre social: la impos­si­bi­li­tat de ges­ti­o­nar un sis­tema de vida mínima­ment igua­li­tari i digne amb un incre­ment de població des­con­tro­lat pro­ce­dent de la immi­gració que col·lapsa els ser­veis públics, la manca de defi­nició d’una política indus­trial, tec­nològica i de cre­ació de riquesa que s’ha sub­or­di­nat a l’espe­cu­lació depre­da­dora dels sec­tors immo­bi­li­ari i turístic o l’absència com­pleta d’un pla d’implan­tació d’ener­gies reno­va­bles o de gestió de resi­dus que ens col·loca a la cua del món desen­vo­lu­pat en aquests àmbits (com també som a la cua del món desen­vo­lu­pat en l’al·ludit model d’ense­nya­ment).

És clar que quan s’ha renun­ciat al veri­ta­ble objec­tiu ambiciós que va mar­car la dar­rera dècada, el de la inde­pendència naci­o­nal, con­dició necessària per deci­dir ple­na­ment sobre totes les altres qüesti­ons, s’ha renun­ciat a tot. En efecte, ens enfon­sem en un mal­son, que inclou la pers­pec­tiva de l’extinció naci­o­nal, perquè no vam ser capaços d’un major sacri­fici quan tocava.

¿I quina deser­tit­zació pot ser més eloqüent que tenir un govern zombi, un govern que fou inves­tit per cul­mi­nar la inde­pendència i que s’arros­sega amb trenta-tres dipu­tats de cent trenta-cinc per la seu de la repre­sen­tació ciu­ta­dana tot ges­ti­o­nant la ren­dició sense cap pro­jecte de futur i amb l’única vocació de con­ti­nuar pro­por­ci­o­nant un sou públic als seus qua­dres de buròcra­tes?

El des­as­tre serà difícil­ment evi­ta­ble. Pot­ser ens hau­rem de resig­nar a la decadència defi­ni­tiva, que implica la pro­gres­siva mino­rit­zació de la cata­la­ni­tat, l’ato­mit­zació social, la lluita ferotge pels recur­sos escas­sos i el con­fi­na­ment dels cre­a­dors, científics i amants de la cul­tura i del pen­sa­ment en la seva torre d’ivori a Cata­lu­nya, o fins i tot a l’exili, total­ment des­con­nec­tats d’un cos cada cop més esfi­la­gar­sat i més dis­solt en un magma que en podríem dir his­pa­nit­zat o més aviat, en il·lus­tra­ti­ves parau­les de Xavier Díez, “regue­to­nit­zat”. Però pot­ser encara som a temps de rever­tir aquesta pers­pec­tiva sinis­tra, cosa que implica repren­dre el pro­jecte sobi­ra­nista però que a curt ter­mini exi­geix ful­mi­nar el govern zombi. Cal un pla de xoc de recons­trucció naci­o­nal, cul­tu­ral, econòmica, tec­nològica i medi­am­bi­en­tal que en cap cas poden ni plan­te­jar-se aquells que ens han fet caure a l’abisme.