El factor humà
Aquesta broma dita amnistia
En Dani “està espantat”. Camí dels 27 anys, s’ha de tenir un estat d’ànim diametralment oposat al del temor, però en Dani “està espantat”. Un jove en edat de plenitud s’hauria de sentir valent, tenir un batibull de projectes vitals dins del cap i poder intentar dur-los a la pràctica, hauria de tenir força per anar endavant, encara que tot sigui tan difícil, però aquest no és el cas del Dani. “Està espantat” i, malauradament, res fa pensar que li arribi una notícia que pugui fer canviar aquest estat d’ànim decaigut.
Aquest article apareix en dilluns perquè aquesta és la setmana Dani Gallardo, que gairebé és com dir que és la setmana en què queda clar que el debat sobre la llei d’amnistia és com una broma estèril que no serveix per a res, encara menys per treure del pou aquells que són els més febles, és a dir els activistes de carrer que han pagat amb penes de presó el seu compromís amb la causa col·lectiva de la llibertat d’un poble.
Dani Gallardo té al davant tres anys i cinc mesos de compliment de condemna, bona part dels quals els haurà de fer dins d’un centre penitenciari. En Dani ja sap què vol dir estar a la presó perquè en el seu dia s’hi va passar 13 mesos, que cal descomptar de la condemna total de quatre anys i mig de presó que un jutge madrileny li va imposar per manifestar-se amb partidaris de la independència de Catalunya a la capital de l’Estat i acabar enfrontant-se a la policia espanyola. I com que ja sap el pa que s’hi dona dins d’una presó “està espantat”.
En Dani i la gent que li fa costat van creure que el debat sobre la llei d’amnistia anava de debò i que això obria una porta perquè aquest jove pogués veure el seu futur d’una altra manera. Però de res ha servit. S’ha demanat perdó als tribunals i la resposta ha estat presó i més presó. I ara en Dani “està espantat”.
No, no és una por gratuïta, és una por real de tornar al forat negre del presidi, allí on tothom t’oblida, on ningú et recorda, com si estiguessis mort, on el teu nom es converteix en allò que volen parlar de tu (Anuel AA, Me contagié).
Doncs aquesta setmana el nom de Dani Gallardo hauria d’estar en boca de tothom i de totes les converses, fer-lo fort abans que la presó comenci a esborrar-lo. Parlar de Dani Gallardo és fer-ho d’un moviment independentista que no ha avançat, que es troba encara atrapat en la maquinària de la repressió de l’Estat espanyol, que es va cobrant les seves preses, una rere l’altra, implacablement. L’ingrés a la presó de Gallardo suposarà el del primer independentista després que els antics membres del govern fossin indultats.
A la cançó Me contagié, el cantant Anuel no només hi defineix la vida penitenciària a la perfecció, també hi proclama el seu lema Real hasta la muerte, que coregen els seus fans i que ell mateix s’encarrega d’explicar que correspon a una manera de viure fonamentada en la lleialtat entre iguals. Doncs d’això es tractava, de ser lleials a un objectiu comú, lleials ni a la mort ni a la presó. En tot cas, lleials fins a la independència i que cada un, després, optés per les seves, de lleialtats. Però, com que hi ha hagut de tot menys lleialtat, la repressió ha triomfat. Perquè l’amnistia, si mai arriba, serà només una cara més de la derrota.
