Extrema dreta

Com molts con­cep­tes teòrics que pas­sen al llen­guatge quo­tidià, la noció d’extrema dreta ha estat sobreu­ti­lit­zada i avui genera més con­fusió que no pas clare­dat. La noció efec­ti­va­ment bar­reja popu­lisme, dreta alter­na­tiva (alt-right), fei­xisme, supre­ma­cisme, con­ser­va­do­risme, naci­o­na­lisme, tra­di­ci­o­na­lisme cristià, anti­fe­mi­nisme, isla­mofòbia, homofòbia, racisme, etc. Tan­ma­teix, no té cap uti­li­tat (des del punt de vista analític) agru­par sota aquesta única eti­queta tot allò que ens sem­bla repro­va­ble moral­ment o política­ment. Més aviat s’ha de bui­dar el terme de la seva càrrega nor­ma­tiva, de manera que el feno­men que des­criu pugui ser aprehès empírica­ment. L’extrema dreta és de dreta perquè es basa en una con­cepció desi­gual de la vida i de la soci­e­tat; és extrema perquè rebutja les ins­ti­tu­ci­ons soci­als i adopta una posició revo­lu­cionària. També cal reconèixer que, fins i tot defi­nida estric­ta­ment, l’extrema dreta és lluny de for­mar un bloc monolític. Entre els seus dife­rents cor­rents, les fonts de discòrdia són vari­a­des: el lloc i la forma de la religió (laics, catòlics tra­di­ci­o­na­lis­tes, catòlics cul­tu­rals, pagans), el paper i la forma de l’Estat (repu­bli­ca­nisme, monar­quisme, fei­xisme, lli­ber­ta­risme), els mètodes i estratègies (par­la­mentàries/extra­par­la­mentàries, popu­lis­tes/eli­tis­tes, legals/il·legals). Fins i tot en la qüestió de la diver­si­tat cul­tu­ral, les posi­ci­ons diver­gei­xen sig­ni­fi­ca­ti­va­ment entre supre­ma­cis­tes i dife­ren­ci­a­lis­tes, o entre par­ti­da­ris d’una moratòria total sobre la immi­gració i aquells que reco­nei­xen les seves apor­ta­ci­ons, alhora que s’opo­sen a un tipus deter­mi­nat (immi­gració, refu­gi­ats, gita­nos, musul­mans, etc.).

Cal qüesti­o­nar la uti­li­tat d’un plan­te­ja­ment que pretén com­ple­xi­fi­car i mati­sar la noció d’extrema dreta, car, li donem el nom que li donem, els qui en patei­xen els efec­tes diària­ment no hi veuen cap diferència. No és això, però, un motiu addi­ci­o­nal per iden­ti­fi­car millor les fonts del pro­blema i pro­po­sar solu­ci­ons efec­ti­ves? Per fer-ho, és impor­tant dis­sec­ci­o­nar els meca­nis­mes sub­ja­cents a les dre­tes extre­mes i radi­cals per ana­lit­zar-les tal com són, i no com les ima­gi­nem. Les estratègies de con­fron­tació agres­siva i de cordó sani­tari con­tra aquests grups ten­dei­xen a reforçar el seu sen­ti­ment de vic­ti­misme i a gene­rar ràbia i res­sen­ti­ment entre els mili­tants. Això només ali­menta l’espi­ral de radi­ca­lit­zació cap a la violència.

A la base del pen­sa­ment antro­pològic, tro­bem la idea que l’altre, per dife­rent i estrany que sem­bli, no és mai un ésser irra­ci­o­nal: actua segons una raci­o­na­li­tat dife­rent. És pre­ci­sa­ment aquesta raci­o­na­li­tat la que hem d’escla­rir. I això reque­reix escol­tar el que la gent té a dir, sense caure en la cari­ca­tura i la reduc­tio ad hit­le­rum. Quan hom fa l’exer­cici, des­co­breix sub­jec­tes com­ple­xos que expres­sen, d’una manera cer­ta­ment pro­blemàtica, pre­o­cu­pa­ci­ons que tan­ma­teix són reals. També sorprèn obser­var que, en el fons, aques­tes pre­o­cu­pa­ci­ons no estan tan allu­nya­des de les expres­sa­des dins d’altres tendències polítiques, fins i tot d’esquerra: el neo­li­be­ra­lisme, la cor­rupció i la manca de trans­parència, l’empo­bri­ment de les clas­ses tre­ba­lla­do­res, etc. Fins i tot la qüestió medi­am­bi­en­tal no està absent de cert pen­sa­ment d’extrema dreta. En resum, sovint s’iden­ti­fi­quen els matei­xos pro­ble­mes; són els res­pon­sa­bles desig­nats i les solu­ci­ons pro­po­sa­des els que dife­rei­xen... de vega­des tràgica­ment.

L’ascens de l’extrema dreta es veu sobre­tot per l’aug­ment de les seves pun­tu­a­ci­ons elec­to­rals i, per tant, per l’enfon­sa­ment de les de l’esquerra. Hom no es pot inter­ro­gar sobre l’èxit d’un sense qüesti­o­nar l’afe­bli­ment de l’altre. L’absència de res­pos­tes reals de l’esquerra, amb un pro­grama poc audi­ble, car no està prou dife­ren­ciat del de la dreta i sug­ge­rint un con­sens massa fluix sobre la glo­ba­lit­zació, la cons­trucció euro­pea, els temes soci­als, la res­posta a la crisi, han afa­vo­rit la il·lusió d’un sis­tema del qual cal sor­tir per l’extrema dreta. Aquesta dar­rera ha sabut aco­llir aquests cor­rents de gent des­con­tenta i trans­for­mar el seu plan­te­ja­ment rei­vin­di­ca­tiu en vot de con­vicció i d’adhesió. Per tant, recu­pe­rar aques­tes veus, fins i tot atu­rar l’hemorràgia, no serà una tasca fàcil. Donar sen­tit a la divisió esquerra/dreta, no con­fon­dre social amb soci­e­tal, tenir clars els sec­tors dels quals es defen­sen els interes­sos i ser intran­si­gents davant qual­se­vol deriva xenòfoba esde­vin­dran molt ràpida­ment posi­ci­ons ine­lu­di­bles per a les for­ces polítiques que recla­men la trans­for­mació social.