Consumisme compulsiu

Fa unes set­ma­nes, coin­ci­dint amb l’inici de les rebai­xes, vaig pas­sar per un Zara a com­prar un parell de coses per al nen. Un cop a casa vaig veure que no l’havia encer­tat del tot i em va tocar tor­nar a la botiga a can­viar una de les peces. No soc gaire amant d’aquest tipus d’esta­bli­ments, i feia temps que no hi anava. Em vaig tro­bar que havia de fer la cua de les devo­lu­ci­ons, sepa­rada de la dels paga­ments. No exa­gero si dic que vaig estar-hi mitja hora. Una dona davant meu va tor­nar unes 20 o 30 peces. Cadas­cuna amb el seu procés: vali­dació de tiquet, col·locació d’alarma... Quan em va tocar vaig pre­gun­tar, encu­ri­o­sida, a la depen­denta, que em va expli­car que s’ha con­ver­tit en un cos­tum per a mol­tes per­so­nes: com­pren molta roba per inter­net, se l’empro­ven a casa i el que no els agrada, ho tor­nen a la botiga. Allò em va fer pen­sar en l’impacte d’aquest model: fabri­cació mas­siva de roba i ciu­tats col·lap­sa­des de fur­go­ne­tes con­ta­mi­nants que repar­tei­xen a dojo milers i milers de paquets que con­su­mei­xen tones de cartró que aca­ben al con­te­ni­dor. Roba, molta de baixa qua­li­tat, que acaba, al cap de poc temps, també al con­te­ni­dor. Avui he recor­dat aquesta experiència –tri­garé molt a tor­nar a un Zara, crec– quan escol­tava a la ràdio com el Hard Rock con­ti­nua sent el gran escull per a l’apro­vació dels pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat. Perquè el model de com­prar roba mas­si­va­ment, gai­rebé com un joc, em sem­bla cosí germà del model de cons­truir mas­si­va­ment casi­nos que creen una eco­no­mia basada en un con­su­misme buit, des­con­tro­lat i total­ment addic­tiu.