El millor

Vivim en una soci­e­tat que té una neces­si­tat impe­ri­osa d’eti­que­tar tot el que l’envolta en funció de cate­go­ries. Això es tra­du­eix, per exem­ple, en infi­ni­tat de selec­ci­ons per deter­mi­nar el millor vi, el millor res­tau­rant, el millor crois­sant, el millor xuixo o la millor pizza. Clas­si­fi­ca­ci­ons que, alhora, han d’anar acom­pa­nya­des d’un entorn geogràfic –el millor del món, el millor de Girona, el millor de Cata­lu­nya...–, quan tots sabem que, en rea­li­tat, es tracta de con­cur­sos o pro­ces­sos de selecció molt poc rigo­ro­sos, en el sen­tit que en cap cas abas­ten tot l’àmbit geogràfic que diuen cate­go­rit­zar o perquè es tracta de tries entre una selecció molt minsa de con­cur­sants. L’exem­ple més clar el tro­bem en aquell pro­grama de TV3 que con­du­eix el cui­ner Marc Ribas i que cada set­mana atorga dis­tin­ci­ons de “millor res­tau­rant” a tort i a dret entre qua­tre esta­bli­ments que, en la majo­ria dels casos, no són gens repre­sen­ta­tius de la cuina on s’ubi­quen.

La millor dis­tinció d’un esta­bli­ment o d’un pro­ducte és la que li con­ce­deix la cli­en­tela o el con­su­mi­dor, man­te­nint o demos­trant la seva con­fiança en aquell local o en aquell arti­cle.

Sem­pre dic que els millors res­tau­rants que conec no reque­rei­xen cap dis­tinció. Prova d’això és que –i dei­xant de banda les grans estre­lles de la cuina de casa nos­tra–, en molts d’ells, si vols tro­bar-hi lloc, has de dema­nar taula amb força dies d’ante­lació, mal­grat que no hagin rebut cap premi o segell.

No cal que ningú et digui que tens la millor truita de pata­tes de la regió si, al final, el cli­ent no ho cor­ro­bora dema­nant-la cons­tant­ment. O que et diguin que aquell vi ha estat reco­ne­gut per no sé quina llista si a tu i als teus no us acaba agra­dant o no acaba de fer el pes.

Cal que ho eti­que­tem tot per valo­rar la seva qua­li­tat? És cert que molta gent es mou per aquest cri­teri per córrer a reser­var taula o a dema­nar aquell o aquell altre pro­ducte una vegada han vist que és el millor en alguna cate­go­ria! M’agra­da­ria saber, però, quants d’aquests “millors” tenen con­tinuïtat en el temps un cop es des­co­breix que el premi era només una eti­queta frívola per fer bullir l’olla.

El millor és aquell que et con­venç, no aquell que té la meda­lla.