Ana M. Moix: 10 anys d’absència

L’1 de març del 2014 ens vam lle­var amb la trista notícia que, la nit abans, el 28 de febrer, ens havia dei­xat l’escrip­tora Ana María Moix Mese­guer als 66 anys. Massa aviat. La notícia ràpida­ment es va esten­dre pel poble de Nonasp, a la Franja, on era nas­cuda l’Àngela Mese­guer, la mare dels ger­mans Moix, i on viu la part de la família materna que no va emi­grar a Bar­ce­lona. La gent recor­dava espe­ci­al­ment l’Ana María quan el 1986 va ser la pre­go­nera de la festa major, amb un dis­curs que evo­cava els seus pri­mers records vin­cu­lats a Nonasp, entre els quals es tro­ba­ven els estius d’infància i ado­lescència que, segons reco­nei­xia, van gra­var en la seva memòria una sèrie d’imat­ges que la van acom­pa­nyar sem­pre.

Entre aques­tes imat­ges tro­bem una certa influència en el pai­satge que con­fi­gura Julia (1970), la novel·la amb la qual va debu­tar com a escrip­tora i que recent­ment ha estat ree­di­tada per l’edi­to­rial Bamba. Així mateix, aquests dies també podem tro­bar a les lli­bre­ries tres volums més de l’autora amb interes­sant mate­rial inèdit, com és el cas de Detrás del telón (Trampa), que treu a la llum els escrits d’un curs que va impar­tir el 2012 en el qual ens acosta a la seva for­mació com a escrip­tora, al mateix temps que mos­tra la seva faceta de cro­nista, posant sobre la taula temes lla­vors mar­gi­nals com el fut­bol femení. Els altres dos lli­bres són Poesía com­pleta (Lumen), una com­pi­lació de la seva obra poètica, gènere que va con­rear al prin­cipi de la seva car­rera literària; i Con­ver­sa­ci­o­nes en el tiempo (Ama­ri­llo), que recu­pera una sèrie d’entre­vis­tes a per­so­nat­ges relle­vants de la cul­tura durant la dècada dels setanta.

Els edi­tors d’aquest últim lli­bre asse­nya­la­ven que l’obra d’un autor o autora, si és bona, resulta impe­ri­ble, al marge d’ani­ver­sa­ris, tot i que aquests aju­den a recor­dar-nos, als lec­tors, el seu tre­ball. Gràcies a aques­tes opor­tu­nes edi­ci­ons, les per­so­nes que no vam tenir la sort de conèixer l’Ana María Moix podem acos­tar-nos a la seva per­sona, a la seva manera d’enten­dre el món. Una visió lúcida que va dei­xar reflec­tida en l’últim lli­bre que va publi­car en vida: Mani­fi­esto per­so­nal (2011), que apel·la a la reflexió sobre els pro­ble­mes soci­als i polítics i que, mal­grat que han pas­sat tretze anys des de la seva publi­cació, con­ti­nua vigent.

Durant la lec­tura del pregó a Nonasp, l’Ana con­fes­sava que els records i les vivències con­for­men bona part de la manera de ser i de pen­sar de tot ésser humà. Les seves li van ator­gar una coherència sovint allu­nyada de l’impe­ra­tiu que regeix en la nos­tra soci­e­tat, motiu pel qual resulta interes­sant i, per des­comp­tat, útil, i fa que, després de deu anys de la seva mort, es faci més evi­dent el buit intel·lec­tual que ens va dei­xar. Per això és neces­sari que se la con­tinuï rei­vin­di­cant amb bones ini­ci­a­ti­ves, com la recent bibli­o­teca Ana María Moix, l’expo­sició del Museu Etnològic de Nonasp, amb publi­ca­ci­ons... i sobre­tot, nosal­tres, com a lec­tors, lle­gint-la.