Catalunya els ho ha espatllat tot

La gran para­doxa del que conei­xem com a procés és que ha can­viat molt més la política madri­le­nya que no pas la cata­lana. I el prin­ci­pal efecte secun­dari és que la fòbia anti­ca­ta­lana ha aju­dat a crear i engran­dir una escissió interna dins la dreta naci­o­na­lista espa­nyola, tot cre­ant un par­tit, Vox, que, d’una banda, impos­si­bi­lita elec­to­ral­ment una majo­ria abso­luta del PP i, d’una altra banda, eli­mina qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de pacte, no només amb el cata­la­nisme i el bas­quisme sinó també amb el PSOE. El sis­tema s’ha espat­llat perquè la segona res­tau­ració borbònica tenia com a fona­ment la mateixa alter­nança par­ti­dista que la pri­mera. I així, des del final del fran­quisme, tots els can­di­dats a bene­fi­ci­a­ris del sis­tema (alts fun­ci­o­na­ris, empre­ses pri­vi­le­gi­a­des pel BOE, can­di­dats a càrrecs de con­fiança política...) espe­ra­ven torn –amb tanta impaciència com es vul­gui, però accep­tant-ne el meca­nisme– sabent que, tard o d’hora, els aca­ba­ria tocant. La qüestió és que el procés català ha des­truït la màquina perquè ha empès dins un bloc ina­mo­vi­ble una amal­gama diversa que engloba l’esquerra espa­nyola i els par­tits bas­cos i cata­lans. A l’altra banda, per tant, només hi que­den el PP i Vox, la seva escissió. Milers d’espa­vi­lats de la cort de la dreta es veuen tra­ves­sant un desert que no té límits ni final. I això és el que està fent implo­si­o­nar l’olla a pressió de la política madri­le­nya, amb guer­res inter­nes dins el deep state que fan aflo­rar casos de cor­rupció d’una banda i el con­tra­cas d’una altra banda. Un Koldo i un Ayuso. I jut­ges, fis­cals i mit­jans esbu­de­llant-se ober­ta­ment en una guerra des­pi­e­tada pel poder. És això el que hau­ria d’apro­fi­tar l’inde­pen­den­tisme amb una estratègia unitària, en el supòsit que la inde­pendència –o, almenys, un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació vali­dat inter­na­ci­o­nal­ment– fos l’objec­tiu real d’uns par­tits que es bara­llen igual que els de Madrid, però per un pastís econòmica­ment petit i política­ment esqui­fit.