L’alegria combativa d’Elna

Des que les elec­ci­ons espa­nyo­les van dei­xar Sánchez depe­nent de l’inde­pen­den­tisme insubmís el pano­rama polític és de màxima cris­pació a Espa­nya, i de sac­se­jada revi­ta­lit­za­dora a Cata­lu­nya. L’anestèsia que volia apli­car el PSOE a Cata­lu­nya amb el xan­tatge a ERC i les seves urgències par­ti­dis­tes ha tocat fons. Sánchez ha humi­liat ERC incom­plint tots els acords en inver­si­ons. Per aca­bar-ho d’ado­bar ERC es veia obli­gada a defen­sar el PSOE amb l’argu­ment que sem­pre impe­di­ran que PP i Vox gover­nin Espa­nya. Argu­ment que enguany va can­viar amenaçant de no votar els pres­su­pos­tos del PSOE si ells no dona­ven suport als seus. Només havia can­viat una cosa: la irrupció de la manera de nego­ciar de Puig­de­mont. La “con­fron­tació intel·ligent” obte­nia més resul­tats que el pac­tisme mesell des de la tran­sició. De cop i volta al Congrés es podia par­lar català i l’amnis­tia dei­xava de ser un impos­si­ble. I es dei­xava clar que mai renun­ci­a­rem al dret a l’auto­de­ter­mi­nació, sigui exer­cit de manera acor­dada o no. I vet aquí que quan s’han d’apro­var els pres­su­pos­tos cata­lans l’aliança entre el PSOE, el bloc de Sumar i ERC es trenca pel Hard-Rock, amb la con­seqüència imme­di­ata d’elec­ci­ons a Cata­lu­nya i l’ajor­na­ment dels comp­tes d’Espa­nya. I què han fet aquests par­tits? Gens d’autocrítica? És clar que no, s’han posat a dis­pa­rar con­tra la can­di­da­tura de Puig­de­mont, l’únic que ha estat capaç de fer autocrítica, que quan pacta exi­geix les màximes mesu­res pos­si­bles de garan­tia i un calen­dari con­cret, i que fins i tot exi­geix que quedi per escrit allò que resta en des­a­cord. Després dels avenços en el català i l’amnis­tia, toca el sis­tema de finançament, per justícia i super­vivència del tei­xit econòmic català.