Porta a porta, pas a pas

Dilluns vaig saber, gràcies a aquest diari, que l’Ajun­ta­ment de Girona pre­veu fer la reco­llida selec­tiva a una dot­zena de bar­ris més, inclòs el de Montjuïc, on visc. També he sabut ara que hi ha una ofi­cina d’infor­mació al car­rer del Carme. Davant d’un canvi tan impor­tant en la gestió de les escom­bra­ries, l’Ajun­ta­ment no pot pas­sar fulls infor­ma­tius per les cases? Per què ens pen­sem que tot­hom està pen­dent de les xar­xes? Cen­trant-nos en la reco­llida de dei­xa­lles, el seu dipòsit i trac­ta­ment és un dels grans pro­ble­mes de l’admi­nis­tració local. Ara mateix per la falta de pre­visió davant la mort llar­ga­ment anun­ci­ada de l’abo­ca­dor de Solius, una colla d’ajun­ta­ments tenen una des­pesa extra­or­dinària –i en con­seqüència els seus veïns– per por­tar els resi­dus molt més enllà. Ini­ciar el maig el porta a porta pot ser pre­ci­pi­tat, ja que abans de començar el reci­clatge indi­vi­du­a­lit­zat s’hau­ria de fer un porta a porta de cons­ci­en­ci­ació. Ja sé que seria llarg i costós, però a mitjà ter­mini seria molt més bene­ficiós per a tot­hom. Ara hi ha prou con­te­ni­dors per dipo­si­tar: orgànica, paper, plàstic, resta, roba, vidre... En gene­ral tot­hom com­pleix, lle­vat, com sem­pre, d’aque­lla gent que en sap molt, de recla­mar els seus drets, però que igno­ren els seus deu­res. No puc enten­dre per què hi ha gent tan bruta que ho deixa a qual­se­vol lloc o a terra dels con­te­ni­dors que no són plens. Hi ha manca de civisme i menys­preu: a les Fires pas­sa­des davant de casa em vaig tro­bar un forn de cuina que l’hi va dei­xar algun poca­ver­go­nya, i dife­rents dies més tard bos­ses de caques de gos que vaig haver de reti­rar. En un barri amb molts jar­dins és rei­te­rat el pro­blema d’on dipo­si­tar les res­tes de podes. Fins ara les podíem posar en l’orgànica, però amb els cubells del porta a porta no és via­ble. La majo­ria no tenim vehi­cles ade­quats per por­tar-ho a la dei­xa­lle­ria, i tam­poc ens ho dei­xen cre­mar al pati... I que els cubells s’hagin de treure de les vuit a les nou del ves­pre és molt just perquè sovint no s’és a casa. La part posi­tiva és que a Lla­gos­tera es va implan­tar el porta a porta el 2004 i el procés d’adap­tació va ser llarg i dur, però avui és reci­cla per sobre el 80 %. Això no impe­deix que les bos­ses s’api­lo­nin en algu­nes can­to­na­des fins que es van a reco­llir.