La violència més execrable

Ahir el dia va arren­car amb una notícia ter­ri­ble. Els Mos­sos inves­ti­ga­ven la mort d’una mare i els seus dos fills a mans del seu pare, un cas que es va des­co­brir després que l’home se suïcidés llançant-se a les vies del tren a l’estació del Prat. Van pas­sar unes hores fins que es va con­fir­mar que era un nou cas de violència vicària, tot i que des del prin­cipi ja estava prou clar. Tant, que la con­se­llera d’Igual­tat i Femi­nis­mes, Tània Verge, va anun­ciar la cre­ació d’un gabi­net d’exper­tes per pre­ve­nir-la després que es conegués el crim del Prat. Violència vicària: si prou exe­cra­ble és la violència que alguns homes exer­cei­xen sobre les seves pare­lles, es mul­ti­plica per molt quan l’apli­quen als fills amb l’objec­tiu de fer encara més mal a la dona. Es tracta d’un feno­men que, lluny de reme­tre, creix. Aquests pri­mers mesos del 2024 estan sent els pit­jors a Cata­lu­nya des que es van començar a comp­tar els casos de menors assas­si­nats pels seus pares o les pare­lles de les mares en el con­text de violència vicària: un total de cinc infants de 2, 4, 5 i 8 anys –en els cas del Prat, bes­sons. Són casos que ens esgar­ri­fen com a soci­e­tat, que ens fan estre­mir com a mos­tra del mal extrem, que ens omplen d’impotència men­tre pen­sem com es poden evi­tar. Ens venen al cap les parau­les de sem­pre: erra­di­car el mas­clisme, edu­car en els valors igua­li­ta­ris... També ens hauríem de plan­te­jar si el dret dels pares mal­trac­ta­dors a veure els seus fills ha de pas­sar per sobre del dret dels menors a viure en entorns lliu­res de violència. Perquè agre­dir la mare és agre­dir també els fills.