Marxem cap a Monverd

Els dies finals de cam­pa­nya elec­to­ral i fins avui, quan encara no sabem de quin mal hem de morir (com a soci­e­tat i com a cata­lans, és clar), els hem anat tram­pe­jant amb la lec­tura de la novel·la de Josep San­tes­ma­ses (Vila-rodona, 1951) Mon­verd, el pri­mer pla­neta (Onada Edi­ci­ons). L’escrip­tor, arti­cu­lista i his­to­ri­a­dor San­tes­ma­ses és una per­sona ben cone­guda en el món asso­ci­a­tiu: ha estat fins aquest mes de març pas­sat i durant 23 anys pre­si­dent de la Coor­di­na­dora de Cen­tres d’Estu­dis de Parla Cata­lana i vice­pre­si­dent de l’Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner i ha anat ser­pen­te­jant per altres enti­tats rela­ci­o­na­des amb la recerca local. A Mon­verd entra en el ter­reny de la uto­pia. La Terra arriba a un incre­ment demogràfic que posa en perill l’obtenció dels recur­sos neces­sa­ris per al seu sos­te­ni­ment i comença el pobla­ment d’un altre pla­neta, verge, Mon­verd. Lluny d’afany colo­nit­za­dor, allà tot està per fer i els nous habi­tants han de crear la tec­no­lo­gia però també deci­dir l’orga­nit­zació social i política, les cre­en­ces, les fes­tes i fins i tot quina serà la seva llen­gua comuna. Tot, però, molt lluny del model “con­su­mista i depre­da­dor” de la Terra. És un relat de ciència-ficció –“No de naus espa­ci­als ni guer­res interes­tel·lars ni aven­tu­res d’aquest tipus”– en què l’autor qüesti­ona el pre­sent i espe­cula sobre un altre món pos­si­ble, amb un sis­tema orga­nit­za­tiu que pri­o­ritzi les neces­si­tats bàsiques de la gent, amb l’huma­nisme com a pre­missa. Els pro­ta­go­nis­tes que emi­gren veuen l’opor­tu­ni­tat de fugir “d’un món embo­git, insa­ci­a­ble”. Aquí mateix som. Mar­xem cap a Mon­verd?