Tornar a can Mont

Avui em direu kum­baià. Ho vaig ser una època i quan n’hi ha hagut sem­pre en queda. El cas és que dijous vaig pujar a can Mont i a Cas­tell­barri (el Calonge dels ibers), on tants cis­tells de pine­tells i rove­llons havíem omplert amb l’àvia Neus i tan­tes excur­si­ons i acam­pa­des havíem fet amb els com­panys d’infan­tesa i pre­a­do­lescència. Parlo de qua­tre dies. Entre 50 i 60 anys. Quan ets dalt la carena i has dei­xat al cla­tell els cen­te­nars de xalets de Mas Ambròs i Ves­com­tat de Caba­nyes, tor­nes al paradís. Les Gavar­res con­ti­nuen ver­ges en les 525 ves­sa­nes del mas, que no viu grans inter­ven­ci­ons des del 1914, quan tot el massís es va car­bo­nar. Encara es detec­ten al terra els cer­cles que van mar­car les car­bo­ne­res que varen con­ver­tir en car­bo­net suros i alzi­nes cen­te­na­ris. Els focs del dar­rers cents anys ho han aca­bat de mar­car. Aquest any el sota­bosc llu­eix esplen­dorós. L’aigua dels dar­rers tres mesos ha fet mira­cles. Sobre­tot en el romaní, les mòdegues, el bruc i els cire­rers d’arboç. Vol­teu les Gavar­res, abans la calor i el risc d’incendi no ho impe­dei­xin. I si teniu opció bus­queu bona com­pa­nyia per fer-la petar. Jo la vaig collar amb en Sal­va­dor Vilar, exse­mi­na­rista, pre­si­dent d’El Cen­tro del cen­te­nari i cami­nant incan­sa­ble del terme muni­ci­pal. Ens va aco­llir l’Octa­vio Fri­gola, l’amo de can Mont, que té un amic que del que vàrem fer en diria “memòries d’un caga­ner en temps que es cagava bé”. Ni l’àvia Neus.