Repetim-nos molt més

Men­tre espero que algú em cridi per entrar a la sala on es fan les analítiques, observo a la paret del cen­tre de primària un car­tell que forma part de la cam­pa­nya Truca, parla, explica, adreçada a les vícti­mes de violència de gènere. En números ben gros­sos hi ha el telèfon que les dones han de tecle­jar si volen expli­car el seu cas: 900 900 120. És un d’aquells car­tells que tenen un ser­rell a la part infe­rior amb pes­ta­nyes que es poden arren­car per endur-te el telèfon a casa. En fal­ten tres o qua­tre, de pes­ta­nyes, el que sig­ni­fica que per la sala passa gent que per desgràcia s’hi sent al·ludida. En lle­tra molt més minúscula que el telèfon de nou xifres, s’acla­reix que si la dona es troba davant una situ­ació extrema i té la pos­si­bi­li­tat d’arri­bar a un telèfon, el que ha de fer és recórrer al 112, el número d’emergències. Per sort, mai m’he vist en una situ­ació en què seguir viva pogués depen­dre d’una tru­cada, però em per­se­gueix el con­ven­ci­ment que si un dia m’assalta una urgència del tipus que sigui, em blo­que­jaré i seré incapaç de mar­car a l’ins­tant el número que pot impe­dir que salti a l’altre món. Si hi ha moments, sense des­es­pe­ració a la vista, que aquell número secret i freqüent de qua­tre xifres s’esborra de la nos­tra memòria, com dian­tres podem tenir el tremp neces­sari per encer­tar-la en una situ­ació extrema? Que els números de nou xifres no els puc repe­tir ni amb el cap fred, no ens enga­nyem. Per això, men­tre espero a la sala la pun­xada de torn, penso que són necessàries més cam­pa­nyes d’aque­lles que aca­bes odi­ant uns números de tant sen­tir-los però que impos­si­bi­li­ten que sal­tin mai més de la nos­tra ment. Així, de pas­sada, evi­taríem a mol­tes dones anar amb segons quin número a sobre, apun­tat en un pes­ta­nya que van arren­car d’un car­tell, i cons­ci­ents dels greus efec­tes que pot tenir que l’altre se n’adoni.