Els vots i els morts

La pri­ma­vera d’enguany, el govern espa­nyol de Pedro Sánchez va reconèixer l’estat de Pales­tina amb la supo­sada pre­tensió d’afa­vo­rir la pau en el con­flicte a la Franja de Gaza, que ha com­por­tat dese­nes de milers de vícti­mes mor­tals. La posició diplomàtica espa­nyola, doncs, s’ha decan­tat per accep­tar l’esta­ta­li­tat d’una Pales­tina en la qual no hi ha hagut elec­ci­ons legis­la­ti­ves d’ençà de l’any 2006. Les dar­re­res elec­ci­ons pre­si­den­ci­als havien estat l’any 2005, que foren gua­nya­des per Mah­mud Abbas. Però quan Hamàs es va impo­sar en les elec­ci­ons del 2006, amb una majo­ria acla­pa­ra­dora a Gaza, Abbas va pro­hi­bir qual­se­vol par­tit que no reco­negués el dret de l’Orga­nit­zació per a l’Alli­be­ra­ment de Pales­tina de repre­sen­tar tots els pales­tins i va sus­pen­dre fins avui qual­se­vol procés elec­to­ral.

Hamàs, com és sabut, és un grup que la Unió Euro­pea con­si­dera una orga­nit­zació ter­ro­rista i que va ser res­pon­sa­ble de la car­nis­se­ria de més d’un miler de vícti­mes en el fes­ti­val de música de Re’im el 7 d’octu­bre del 2023, amb el con­següent empre­so­na­ment de cen­te­nars d’ostat­ges civils isra­e­li­ans i d’altres naci­o­na­li­tats, cosa que ha repre­sen­tat el deto­nant del con­flicte enmig del qual es produí el reco­nei­xe­ment espa­nyol (jun­ta­ment amb el noruec i l’irlandès) de l’Estat palestí. En defi­ni­tiva, als governs de les supo­sa­des democràcies libe­rals com es podrien con­si­de­rar Espa­nya, Noru­ega i la República d’Irlanda no els va impor­tar que no hi hagués democràcia en el sis­tema de govern que reco­nei­xien ni van dema­nar els per­cen­tat­ges de par­ti­ci­pació en un referèndum o en unes elec­ci­ons.

Al final allò que va impor­tar van ser les dese­nes de milers de morts que s’havien produït. El cas de Pales­tina il·lus­tra amb tots els ets i uts que, quan es tracta de cons­trucció d’estats, els morts tenen més rellevància que els vots. Pot­ser és l’única cosa que té rellevància, ja que pràcti­ca­ment no hi ha cap comu­ni­tat que hagi asso­lit la plena sobi­ra­nia sense pagar aquest peatge, sigui de manera directa o, com també s’ha esde­vin­gut, de manera indi­recta, en els casos en què la potència ocu­pant es troba immersa en un con­flicte glo­bal i és massa feble per rete­nir els seces­si­o­nis­tes. Això és així perquè pot­ser la sobi­ra­nia es troba ínti­ma­ment vin­cu­lada amb l’exer­cici de la violència, amb el dret de dis­po­sar, com ja s’insi­nu­ava en el Digest i després fou ela­bo­rat per teòrics com Bodin, Hob­bes i Fou­cault, de la vida i de la mort.

Sens dubte la seqüència que porta al reco­nei­xe­ment de l’Estat palestí per part de l’Estat espa­nyol, per no par­lar d’altres con­flic­tes d’alta inten­si­tat cen­trats en la qüestió ter­ri­to­rial com ara la guerra d’Ucraïna, con­trasta amb les vicis­si­tuds que vàrem viure al caliu del fallit procés d’inde­pendència de Cata­lu­nya. Durant anys vam estar pen­dents de si les opci­ons que apos­ta­ven per una República Cata­lana tenien majo­ria al Par­la­ment, de si havien de tenir una majo­ria del 50% del vot popu­lar (com final­ment s’esde­vingué en les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya del febrer del 2021) i de si el referèndum de l’1 d’octu­bre tenia prou legi­ti­mi­tat per pro­ce­dir a la decla­ració uni­la­te­ral i fer-la efec­tiva. Vam estar així prin­ci­pal­ment pre­o­cu­pats per la qüestió del con­sen­ti­ment i de la legi­ti­mi­tat democràtica quan la cre­ació d’estats depèn prin­ci­pal­ment de la capa­ci­tat d’impo­sar un ordre a aquell que no l’accepta, és a dir, de la coacció, que és allò a què va recórrer el Regne d’Espa­nya per tal de fre­nar les ambi­ci­ons d’eman­ci­pació naci­o­nal de la majo­ria i, espe­ci­al­ment, d’ate­mo­rir la nos­tra classe política.

La pri­ma­vera del 2024 també serà recor­dada, doncs, a banda del reco­nei­xe­ment espa­nyol de Pales­tina, pel col·lapse en les elec­ci­ons al Par­la­ment del 12 de maig d’aquesta majo­ria que aspi­rava a l’estat català. En cap moment del cicle entre el 2015 i el 2024 es va optar per con­cre­tar aquest con­sen­ti­ment inequívoc en elec­ci­ons par­la­mentàries o en referèndum amb el des­ple­ga­ment de meca­nis­mes coac­tius que fes­sin efec­tiva la nova lega­li­tat de l’estat inde­pen­dent. Sí, ens vam estal­viar els morts (i deixo al marge les ombres que encara pro­jec­ten els atemp­tats del 17 d’agost del 2017), però tam­poc vam asso­lir l’objec­tiu i ni tan sols vam obte­nir el reco­nei­xe­ment de cap altre agent inter­na­ci­o­nal. Pro­ba­ble­ment varen veure que no estàvem dis­po­sats com a soci­e­tat al sacri­fici que s’exi­geix per asso­lir la lli­ber­tat.