Jocs i valors religiosos

Aquest estiu, el món ha posat els ulls en els Jocs Olímpics de París, un esde­ve­ni­ment que trans­cen­deix fron­te­res i uneix naci­ons en una cele­bració de l’excel·lència atlètica i l’espe­rit humà. Però, més enllà de les meda­lles i els rècords, els Jocs Olímpics con­nec­ten amb valors que fan res­so­nar les tra­di­ci­ons reli­gi­o­ses. Aquest vin­cle entre esport i religió, sovint pas­sat per alt, parla de la capa­ci­tat de superació i de la fra­ter­ni­tat inhe­rent a totes les per­so­nes.

Els Jocs Olímpics. Van néixer a l’antiga Grècia, al san­tu­ari d’Olímpia, en honor de Zeus, el déu suprem de la mito­lo­gia grega. Aquest esde­ve­ni­ment no era només una com­pe­tició espor­tiva, sinó també una festa reli­gi­osa en què es por­ta­ven a terme ritu­als per vene­rar els déus. La idea d’unir el cos, la ment i l’espe­rit en una cele­bració comuna reflec­tia una visió holística de l’existència humana. Valors olímpics com ara l’amis­tat i el res­pecte tenen paral·lelis­mes amb tra­di­ci­ons reli­gi­o­ses. L’excel·lència no només refe­rida a l’èxit atlètic, sinó també a la millora contínua de la per­sona. És des d’aquí, també, que s’anhela la con­vivència pacífica de totes les naci­ons. Tot això pot recor­dar aque­lla popu­lar pel·lícula, Car­ros de foc, en què es relata la tra­jectòria de dos atle­tes asser­tius, amb geni. Dos espor­tis­tes tenaços que con­tras­ten en les seves cre­en­ces. L’un, jueu; l’altre, cristià. A tots dos els aju­den a asso­lir l’èxit –no exempt de fra­cas­sos– la fe i l’espe­rit de com­pe­tició.

Una treva olímpica. En començar els Jocs Olímpics de París 2024, el papa Fran­cesc va des­ta­car la dimensió de fra­ter­ni­tat en un mis­satge adreçat a l’arque­bisbe de la capi­tal fran­cesa. El pontífex va recla­mar una “treva olímpica” ara que “la pau mun­dial està greu­ment amenaçada” i que aquesta cele­bració espor­tiva “tracta de la pau, no de la guerra”. Ber­go­glio va expres­sar l’espe­rança que els Jocs de París fos­sin “una opor­tu­ni­tat perquè els par­ti­ci­pants superes­sin pre­ju­di­cis, i fomen­tes­sin l’amis­tat”. En tro­bem un exem­ple ins­pi­ra­dor en l’Equip Olímpic de Refu­gi­ats, creat pel Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal l’any 2015. Un equip que hi ha par­ti­ci­pat per ter­cera vegada con­se­cu­tiva. Enguany l’han inte­grat 37 atle­tes de diver­ses pro­cedències que viuen en quinze països d’aco­llida. L’equip ha com­pe­tit en dotze esports i ha repre­sen­tat més de 100 mili­ons de per­so­nes des­plaçades a escala mun­dial. Això porta a reco­ma­nar una segona pel·lícula. Acaba d’estre­nar-se a les pla­ta­for­mes, apro­fi­tant l’avi­nen­tesa, La jove i el mar, que es basa en la bio­gra­fia de la neda­dora Trudy Ederle. Filla de pares immi­grants i víctima d’una soci­e­tat patri­ar­cal, la noia acon­se­guirà arri­bar a l’equip olímpic de natació i serà la pri­mera dona a tra­ves­sar el canal de la Mànega. I és que, com va des­ta­car Filippo Grandi, alt comis­si­o­nat de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats, “la resiliència, el coratge i les espe­ran­ces de les per­so­nes migra­des i refu­gi­a­des estan repre­sen­tats per aquests atle­tes”. Grandi va subrat­llar que l’esport pot ofe­rir “alleu­ja­ment, segu­re­tat i diversió”, i ajuda les per­so­nes a “recu­pe­rar-se física­ment i men­tal­ment i a tor­nar a for­mar part d’una comu­ni­tat”.

La carta dels Pre­mis Nobel. En la inau­gu­ració dels Jocs de París, diver­sos pre­mis Nobel es van diri­gir als líders reli­gi­o­sos. Els van ins­tar a tre­ba­llar per la pau. En una carta adreçada al papa Fran­cesc, al patri­arca ecumènic Bar­to­meu, al dalai-lama XIV i a repre­sen­tants musul­mans i jueus, els Nobel van subrat­llar la neces­si­tat urgent d’una treva mun­dial. Feien una crida perquè els líders reli­gi­o­sos fes­sin ser­vir la seva auto­ri­tat moral per pro­moure la recon­ci­li­ació. “Men­tre els pres­su­pos­tos de Defensa aug­men­ten arreu del món, els recur­sos es podrien uti­lit­zar per fer front a pro­ble­mes glo­bals, com el canvi climàtic i la fam”, asse­nya­la­ven. I con­ti­nu­a­ven: “Els Jocs Olímpics de París 2024 són una opor­tu­ni­tat ideal per fer una crida a la pau. Recor­dant que, durant les anti­gues Olimpíades, les guer­res se sus­pe­nien per per­me­tre les com­pe­ti­ci­ons atlètiques, apel·lem a un alto el foc imme­diat, seguit d’un inter­canvi de pre­so­ners i l’inici de les nego­ci­a­ci­ons de pau.”

Caballé i Mer­cury. Aquest estiu, a més de cele­brar les victòries dels atle­tes, s’han pogut recor­dar valors que aquests Jocs repre­sen­ten i com poden ins­pi­rar tot­hom per ser millors per­so­nes. Un mis­satge que també es feia palès en la lle­tra de la cançó Bar­ce­lona. Mont­ser­rat Caballé i Fred­die Mer­cury van unir el món de l’òpera i el rock per des­ta­car valors com la fra­ter­ni­tat –“El cant vola / Ens estan cri­dant a unir-nos”– i el res­pecte mutu –“Fes que les veus can­tin / Neix un gran amor”–. La peça, con­ver­tida en himne dels Jocs Olímpics Bar­ce­lona 1992, reflec­teix la con­vivència pacífica. Una lle­tra que coin­ci­deix amb la crida del papa a una “treva olímpica” i amb l’escrit dels pre­mis Nobel als líders reli­gi­o­sos, que dema­nen una acció con­junta per pro­moure la pau mun­dial. Valors essen­ci­als per a la cons­trucció d’un futur millor. “Si Déu vol / Amics fins al final.”