El pa de cada dia

A l’hora d’escriure això, se sap que l’últim pre­si­dent ple­na­ment legítim de Cata­lu­nya tor­narà al seu país, però encara no se sap quan, ni com, ni què pas­sarà després. Tot ple­gat, però, m’ha recor­dat una anècdota que em va expli­car un amic ame­ricà que no fa gaire es va tras­lla­dar de Cata­lu­nya a un poble de les Astúries per raons per­so­nals. Mon amic va des­co­brir que el fet que venia de Cata­lu­nya i que havia après el català no moles­tava els seus veïns astu­ri­ans en abso­lut. Doncs bé, un bon dia una pare­lla gallega va entrar al bar on el meu amic estava dinant i es va ence­tar una con­versa entre tots tres (l’amic és molt soci­a­ble). Entre d’altres coses, li van pre­gun­tar què havia estat fent a Cata­lu­nya, i l’amic els va expli­car que havia estat col·labo­ra­dor d’un pro­grama de tele­visió que sor­tia a gai­rebé totes les emis­so­res locals i que era en anglès, amb subtítols en català: un pro­grama cul­tu­ral com­ple­ta­ment apolític, va recal­car. La pare­lla li va pre­gun­tar qui pre­sen­tava el pro­grama i l’amic els va dir el nom de la pre­sen­ta­dora, que no els sonava de res; per tant, li van pre­gun­tar qui era i el meu amic va dir que es trac­tava de la dona d’en Car­les Puig­de­mont. Tot fent ganyo­tes de dis­gust, com un sol home (és un dir), la pare­lla es va aixe­car a l’acte i va mar­xar del bar. És una reacció remar­ca­ble: al cap i a la fi, no esta­ven par­lant amb en Puig­de­mont en per­sona i ni tan sols amb la seva dona, sinó amb algú que havia tre­ba­llat amb aquesta, cosa que implica: a) per a ells, una dona es defi­neix ínte­gra­ment per la feina que fa el seu home i b) que aquesta dona ha rebut una mena de con­ta­mi­nació política sobre­na­tu­ral del seu espòs que deu haver pas­sat a un com­pany de tre­ball i que aquest, pot­ser, els la podria enco­ma­nar a ells. Es tracta de pen­sa­ment màgic en estat pur, del tipus que reque­reix anys de pro­pa­ganda d’odi perquè arreli als cer­vells de la gent nor­mal. A més dels jut­ges.